“El Girona no seria el que és sense tota la merda que ha viscut”

GironaEl dia que va néixer, el 1986, el Girona va perdre al camp del Blanes, a Tercera Divisió. "El Girona ha sigut un club desgraciat tota la vida", diu Jordi Bofill amb un somriure. Fins ara. El dia que va fer 38 anys, aquest 2024, el Girona va guanyar el Barça per 4 a 2 i va segellar i celebrar la classificació per a la Lliga de Campions, de manera que és el club de la història del futbol espanyol que ha necessitat menys anys a Primera per arribar a l'elit continental: només quatre. "Quan de petit jugaves al FIFA tenies una feinada per arreglar la plantilla, pujar a Primera i anar a Europa. Ara això ja passa sense encendre la consola", explica Jordi Bofill, periodista de l'ARA que cobreix el dia a dia del club de Montilivi. Acaba de publicar Camí a Europa, un llibre oficial del club ple de fotografies commovedores que fa un recorregut des del 2017 fins al present amb pròlegs de Delfí Geli i Míchel Sánchez.

Bofill és un dels guardians de la història del Girona, amb un ordinador ple d'excels i PDFs. Té una classificació amb els partits jugats pel Girona contra cada rival. L'encapçalen el Badalona, el Terrassa i el Granollers. Al top 20 també hi ha el Manlleu. Molts més partits contra el Barça Atlètic que contra el Barça. "El primer és el Badalona, amb 88, i l'últim és el Liverpool, amb un", presumeix feliç. Fa 21 anys el Girona va perdre contra el club del seu poble, a Palafrugell, a Tercera. Fa 25 anys el Girona malvivia a Primera Catalana, gairebé en l'"anonimat" i a l'ombra del Figueres i el Palamós: "El Girona no era ningú. Amb els anys he entès per què la gent de Girona era del Barça". Era. "Perquè s'anava a veure el Girona com es va a veure un equip de barri o de poble perquè hi juga un cosí o un amic", assegura. "Abans el Girona no es respectava ni a si mateix i avui és respectat pels altres. Abans ni el Girona volia ser el Girona, i ara molts voldrien ser el Girona, que és el que és gràcies a tota la merda que ha passat. El canvi és una bestiesa", subratlla Bofill.

Tot va començar a canviar el 2008, amb el retorn a Segona cinc dècades després: "Ara queda molt lluny, però va ser canviar de món, de planeta". I tot ha acabat de canviar l'última dècada, començant per l'arribada de Pablo Machín el 2014: "Si no arriba a salvar l'equip del descens a Segona B ves a saber si avui el club encara caminaria". El llibre retrata la història any per any des de la primera temporada a Primera, la 2017-2018. Alegries com aquell 2-1 contra el Reial Madrid, tan inoblidable. Però aviat s'imposen les derrotes. El descens inesperat de l'any 2019, un funeral imprevist: "Aquell dia vam marxar de Montilivi pensant que no hi tornaríem a veure mai més un partit de Primera".

També els no ascensos del 2020 i el 2021, amb les derrotes contra l'Elx i el Rayo Vallecano a les finals del play-off: "El Girona no seria el que és sense haver perdut tant i sense haver perdut de manera tan dolorosa i cruel, tan fastigosa. Si no haguéssim plorat tant. Fa molt mal, però la derrota forma part de la vida. Quan saps que hi ha hagut tanta merda assaboreixes més les coses bones". El llibre és una reivindicació del camí d'un club "tossut", d'extrems: no només de les alegries, també dels dies més grisos.

"Caminar per París va ser una burrada"

"Ara és com viure a la lluna. En una lluna de mel. Com estàvem i com estem", sospira. L'ascens. El retorn a Primera. La classificació per a la Champions. 81 punts i el pitxitxi de Dovbyk. Tantes captures de pantalla per immortalitzar el Girona al capdamunt de la classificació. Coses impossibles de somiar. "La temporada passada va ser una felicitat permanent. Va ser l'hòstia. Va ser una bogeria. Sobretot perquè era inesperat. Quan són dies de Nadal i veus que ha tocat la loteria en un poble i que la gent està tan contenta i enceta ampolles de cava penses que a tu no et passarà mai perquè a tu no et toca mai res. I de cop ens va tocar. Cada dia ens tocava la loteria", celebra.

El llibre acaba amb l'estrena a Europa. "Girona i Europa eren dues coses incompatibles, sense res a veure", diu. Ja no. L'equip va debutar a la Lliga de Campions un dia de setembre al camp del PSG que ningú oblidarà, malgrat la derrota final per un autogol al 90': "Per a mi és el millor dia de la història del Girona. Caminar per París era com ser dins una pel·lícula. Era una burrada". La principal victòria és el creixement social: "El Girona ha aconseguit la bestiesa de fer que alguns dels dies més feliços de la vida personal de la gent siguin pel futbol, com deu passar en els clubs grans".

Mira el llibre i somriu: "Veus la foto de la portada i desitges ser un dels que salten perquè s'ho passen tan bé. Representa el que està gaudint el Girona".