El Girona no distingeix entre realitat i ficció (3-1)

Montilivi es pessigava, incapaç de distingir entre realitat i ficció, preguntant-se si allò que veien els seus ulls era futbol de Primera. Estarà passant de veritat?, es deien. Els mòbils treien fum, al dos Gols, a Preferent i a Tribuna, on els aficionats gironins immortalitzaven el moment per poder dir, per sempre, que ells van formar part del primer segon dia. Que van ser-hi el dia de la golejada del Girona al Getafe (3-1). On, coses del destí, Cristhian Stuani, que tantes llàgrimes ha vessat per l’escut gironí, va ser l’autor del primer gol en el retorn a l’elit. El futbol estava en deute. La victòria la van completar un gol de Duarte en pròpia i una delícia de Taty Castellanos.

L’estadi feia goig un dilluns a les 22 hores. Perquè cal presumir ser de Primera fins a l’infinit, ja que la gran majoria d’aficionats, durant les tres temporades que van separar-se de l’elit, van arribar a sentir que el club que estimen no hi tornaria més. I com que la categoria es va perdre un cop, cal esprémer-la tot el possible mentre duri. Perquè encara que faci un mal de nassos, ja va quedar demostrat que potser no és eterna.

El Girona, aliè a to plegat, va decidir que la jornada seria una festa, però una festa en què se sumessin punts. La intensitat dels homes de Míchel va ser força més alta que en l’estrena a València i les maneres que es van apuntar, van destacar-se. Que bonic és creure en un projecte, que la plantilla està fent seu com si fossin els deu manaments. Bé, en realitat són set, perquè el set és el dorsal de Stuani i a Montilivi la influència de l’uruguaià és sobrenatural.

Pep Guardiola no es va perdre el partit

Abans que una rematada seva ho decantés tot, van passar més coses. Va ser interessant comprovar la resposta de l’equip a la derrota de la primera jornada. Cap feblesa ni dubte davant dels ulls de la cúpula del City i de Pep Guardiola, presents a la llotja. El Girona va continuar fidel a la proposta vista a Mestalla, segur del que feia. Amb canvis a l’onze, amb l’entrada de Miguel, Yangel al mig del camp i Stuani al davant. Però amb la mateixa identitat que si fossin uns altres qui juguessin. Aquesta és la clau i on es demostra la bona feina feta.

Riquelme va reivindicar que és un futbolista diferent i els gironins van monopolitzar el joc, davant un Getafe incapaç de donar resposta. Montilivi ha de ser un fortí si es vol aconseguir la permanència, i de moment ho és. El primer gol no va arribar fins al límit del descans i amb un pèl de sort, perquè el xut de Stuani rebota en Djené abans de foradar la xarxa. Abans, havia desaprofitat un u contra u que va escopir bé Soria, tapant angle. Els madrilenys van tenir un travesser després d’un mal refús de Yangel Herrera a la seva pròpia porteria. Fins i tot la fortuna va vestir els seus colors.

Perquè si hi havia algun dubte de qui guanyaria, un malentès entre Soria i la seva defensa només començar la segona part, va acabar amb el gol en pròpia de Domingos Duarte. Va haver-hi temps per al suspens, en un penal a favor del Girona i desautoritzat pel VAR, un gol anul·lat a Ünal, l'ovació a Portu i que l'estadi fes l'onada. Taty, amb una picadeta, va certificar una golejada retallada pel mateix Ünal. Res va impedir que el Girona tornés a guanyar un partit de Primera. Perquè sí, va passar de veritat.