El Girona no es comporta com un acabat d’ascendir (2-1)

GIRONAÉs en cites com la de Sevilla on el fet de pujar a Primera agafa tot el sentit del món. Per al Girona és l’aparador perfecte per exposar un model sense complexos. Qualsevol altre club acabat d’ascendir s’hauria vist intimidat mentre l’afició local cantava el seu himne a viva veu, una imatge icònica del futbol estatal, preparada per assaborir una nova tarda on tot sortís rodó. Acostumats a passejar per Europa i a aixecar títols de Copa de tant en tant, ¿com no haurien de passar per damunt d’un novell? Però a l’equip de Míchel no se l’atropella tan fàcilment. De fet, el Girona es va menjar el Betis durant força estona, però un penal i un error individual van propiciar el doblet de Borja Iglesias (2-1). Per molt poc no tornen a Catalunya amb un gran botí.

I això que van tenir els andalusos amb l’aigua al coll i portant la iniciativa en diverses fases davant un conjunt que havia guanyat quatre partits a casa sense encaixar cap gol. L'última estadística va durar set minuts, els que va trigar Miguel Gutiérrez a traçar una diagonal cap a dins perquè Arnau Martínez, entrant des de la dreta, sorprengués en el marcador. Una jugada que, des del carril esquerre fins a finalitzar al carril dret, exemplifica els trets d’un Girona que mai va semblar un nouvingut al Villamarín.

Protagonista quan no ho hauria d’haver sigut, l’àrbitre Ortiz Arias va agitar les emocions amb decisions difícils de comprendre: en un breu període de temps va assenyalar un lleu contacte de Bernardo a dins de l’àrea –¿que no havien dit que els penals petits no es xiularien?’–, va anul·lar una jugada de Riquelme per un fora de joc que no existia i va expulsar Míchel, enfurismat per l’empat de penal de Borja Iglesias. El Girona, amb tot en contra, va decidir rebel·lar-se: el punt era un tresor, però en volia més.

Del pal de Reinier a l’error de Samu Saiz

Reinier hauria pogut marcar dues vegades, però una rematada tova al mig després d’una nova assistència de Miguel i un xut al pal van impedir que l’equip veiés recompensat el seu desvergonyiment. Si el Betis ho intentava, com en una acció de Luiz Henrique en què Santi Bueno va tallar l'acció providencialment, el Girona hi contestava sortint a la contra liderats per l’impacte d’Oriol Romeu, que en tot moment entenia quan i amb qui havia d’associar-se, buscant sobretot la picardia de Riquelme, que va fallar un gol cantat a la segona part, i la lluita interminable del Taty Castellanos. Noms propis d’un col·lectiu que està oferint un rendiment per sobre de l’esperat.

Perquè la lectura és la mateixa independentment del resultat: la línia és ascendent. Miguel també va fregar el gol, en plena rauxa, amb el bloc sencer cap amunt i negant-se al conformisme. Però com si es veiés a venir, com si fos cosa d’un destí que mai l'hi posarà les coses senzilles, un error de Samu Saiz, que havia entrat per refrescar l’atac, va servir el gol en safata a Borja Iglesias, que només va haver de definir davant de Juan Carlos. Servirà per aprendre’n, però el Girona pot anar amb el cap ben alt.