El Girona no baixa del núvol i s'ho passa pipa a Sevilla

GIRONAPer una cosa o per una altra, el Girona sempre ha acabat els últims anys patint. Sigui pel descens a Segona o pels tres intents seguits de tornar a l'elit, el conjunt gironí no ha tingut gaire temps per assaborir la seva situació. O, com se sol dir, de viure el moment. Sempre amb l'aigua al coll, mirant-se les classificacions amb una calculadora al costat. Els jugadors feien números, com si encara fossin a l'escola. Els costava dormir a la nit. Però aquesta temporada és diferent. El Girona, que també es va imposar a Sevilla (0-2), ara mateix desitjaria que la Lliga no s'acabés mai.

Amb la permanència pràcticament tancada -avantatge de 13 punts amb 18 en joc-, l'últim tram de curs blanc-i-vermell ha de ser per gaudir. Perquè Europa, més a prop -a tan sols tres punts- del que diu la lògica, no és una realitat, encara que els resultats diguin el contrari. No és el món d'un Girona que tampoc es negarà el premi, si l'acaba obtenint. Qualsevol diu que no a un caramel. Però el que sí que pot fer l'equip de Míchel és aprofitar les últimes jornades del campionat per divertir-se. Pot anar a un estadi com el Sánchez Pizjuán i deixar-se anar. És un plaer.

I quan et deixes anar, sols ensenyar de què ets capaç. Relació causa i efecte, obvi. ¿Com, si no, s'explica que Riquelme s'atreveixi a iniciar una jugada al mig del camp amb una sotana a un contrari, quan tot just es portaven sis minuts de joc? ¿Ho faria, jugant-se el descens, sabent que si li prenen la pilota deixa venuts els seus companys al contraatac següent? És un exemple del desvergonyiment amb què actuen els futbolistes gironins.

Molt diferent seria l'actitud del Girona si estigués enfangat com ho estan el Getafe, l'Espanyol, el València, l'Almeria, el Valladolid o el Cadis. A ells, els costa prendre decisions. Saben que el futur de moltes famílies està en joc. No és fàcil, competir en aquestes circumstàncies. Quan analitzem un partit, cal entendre'n el context. En el futbol no s'hi val a llançar uns daus i comprovar què surt. Hi ha molts paràmetres i la por compta: a Montilivi ho saben bé.

Dominant i jugant molt bé al Pizjuán

Però amb aquest element descartat, el Girona, que ja és el vuitè classificat, ha decidit ser juganer. S'ha acabat patir, és moment de passar-s'ho pipa. De rebre el campió d'Europa i marcar quatre gols. D'enfrontar-se a domicili a un Sevilla millorat i portar el partit al teu terreny. I quan passa tantes jornades i contra tants rivals, és perquè el Girona no només hi creu, sinó que també juga bé a futbol. Molt bé, de fet. És un equip que et condiciona i et domina.

L'altre element que ho explica tot és que gairebé tothom té la seva quota de protagonisme. A Sevilla, va ser Juanpe qui va marcar el primer, elevant el peu a la sortida d'un servei de cantonada. Mai ocupa portades, el canari, però sempre hi és. També va sobresortir Gazzaniga, guanyador en el duel amb Bryan Gil. I Castellanos, l'autor del pòquer contra el Madrid, va sentenciar a la segona part. El Girona no té límit ni se'l vol posar: no baixa del núvol.