El Girona més estrany de l'era Míchel reparteix aspirines a Mestalla

GIRONAMirada a terra i gest pensatiu. Aquest era el semblant de Míchel durant el partit, quan el Girona ja sabia que de València només se n'enduria un disgust (2-0). L'onze, estrany, ja advertia que l'equip sortiria per la porta gran o aniria a la infermeria. El camí escollit va ser el segon. Mal senyal.

Al tècnic madrileny no se li recorda una revolució semblant en els quatre anys que fa que entrena l'equip. Fins a vuit canvis de cop en l'alineació, fruit, esclar, d'un calendari al qual els gironins tampoc no estaven acostumats. Això condiciona, òbviament, el procés de construcció. Mitja plantilla és nova, cosa que es nota especialment en la part creativa. Els fitxatges encara han de crear connexions entre si. El partit a Mestalla, orfe de futbol, sobretot si es compara amb la temporada passada, va fer mal als ulls. Els catalans van fer d'equip aspirina contra un oponent que havia sumat un punt de quinze possibles.

I sort que el València no està per a gaires festes, perquè el Girona no va fer de favorit en cap moment, un paper que molts li havien atorgat abans de l'enfrontament. Sense veure's gaire exigit a darrere, perquè els dos gols van ser excepcions, no hi va haver manera que Oriol Romeu i Jhon Solís generessin associacions amb sentit. Les triangulacions eren lentes i fàcils de controlar. I si la pilota arribava als extrems, Asprilla, encara tendre i en fase d'adaptació, i Danjuma, que no va marxar cap vegada del seu marcador, i això que el neerlandès venia amb l'estatus de fer créixer les alternatives en atac, significava la pèrdua garantida. Abel Ruiz i Miovski, a més, van ser invisibles.

No se'l veia gens còmode, a Míchel, que gesticulava i corregia sobre la marxa. Continua assegurant que la plantilla està bé, tot i que de tant en tant llança un dard i explica que necessita que els homes prioritzin el col·lectiu al rendiment individual. Alguns jugadors, sobretot els nouvinguts, que no estan acostumats a la filosofia de treball, sovint fan la guerra pel seu compte. O bé perquè no troben suports a prop, o bé perquè quan arriba el moment no hi pensen. Estan en ple procés d'educació. Una cosa que requereix temps.

Lliçons a garrotades

Si se li suma que els menys habituals estan oferint un nivell més fluix del previst, el còctel fa arrufar el nas. Perquè els titulars, és a dir, els que majoritàriament van asseure's a la banqueta visitant del València, no poden jugar sempre. Tot just és l'inici d'una experiència, la de l'acumulació de competicions, que el Girona haurà de gestionar com pugui, perquè no s'hi havia trobat mai. No té precedents ni experiències per comparar com ho feia abans, o per entendre què ha de fer ni quan. I sovint s'aprèn a garrotades. També en l'esport.

Els locals, que devien riure per sota el nas en comprovar que Míchel no feia cap substitució al descans, tot i la pèssima imatge, en van fer dos en dos minuts. Les dues accions, també marcades per l'infortuni de Juanpe, perquè els xuts llunyans de Luis Rioja i Dani Gómez van impactar en el canari abans de superar Gazzaniga. No hi va haver cap mena de reacció, però la veritat és que tampoc no s'esperava.