El Girona goleja l'Alabès i converteix en quotidià un lideratge extraordinari

GIRONAEl que té més mèrit del lideratge del Girona, perquè l'equip de Míchel torna a ser líder en solitari de la Primera Divisió gràcies a la seva victòria contra l'Alabès (3-0), és el fet d'aconseguir convertir en quotidià allò que és extraordinari. Com a extraordinari s'entén el que és fora de l'habitual, del comú. Com a quotidià, el que és diari. Que l'equip blanc-i-vermell meravelli d'aquesta manera pels llocs capdavanters de la taula, envoltat de gegants, no era normal. Era, en passat. Ara ja sí que ho és.

Passades disset jornades de campionat, els gironins li treuen dos punts al Madrid, nou al Barça i deu a l'Atlètic de Madrid, que té un partit pendent. Ni a la PlayStation hi ha aquestes diferències, encara que s'adapti el nivell a la mínima dificultat exigible. A tocar de Nadal, el Girona ha guanyat catorze dels disset partits, només n'ha perdut un i ha concedit un parell d'empats. Les persones amb més antiguitat a Montilivi s'han de fregar els ulls.

Cal repetir-ho i ser molt pesat: el Girona és líder de la Primera Divisió. I juga a futbol com el que és, el millor equip de la competició. Després de l'exhibició del cap de setmana passat en el derbi contra el Barça a l'Estadi Olímpic Lluís Companys (2-4) no es va prendre de broma el partit contra l'Alabès. Són aquestes les nits que provoquen que els de Míchel siguin a dalt de tot. Per això no va caure en la trampa de creure's favorit un dilluns a la nit davant d'un dels equips que, a l'agost, quan tots els rivals tenien els mateixos punts, era de la seva lliga.

11.812 persones a la graderia tampoc no s'ho van voler perdre. Encara que el partit fos un dilluns a darrera hora, en obert per televisió i fes un fred irracional, una obra d'art com aquesta s'havia de viure en directe. Perquè val la pena comprovar el desequilibri de Savinho, la solvència de Dovbyk, els canvis d'orientació d'Iván Martín o les correccions d'Eric Garcia. Val la pena veure el líder de Primera, el Girona, convertit en un gran.

Una confiança il·limitada

Perquè amb prou feines un parell de minuts després que l'àrbitre xiulés l'inici ja havia bolcat la seva proposta ofensiva de tal manera que semblava el minut vuitanta. Quina confiança, la blanc-i-vermella, que no pateix per possibles desconnexions perquè tothom sent que aquest any l'està fent grossa i que si continuen així, la festa pot ser immensa. Aquests futbolistes juguen bé i també penquen, dues virtuts que, unides al factor humà, converteixen el grup en imparable. En el minut vint-i-tres ja havien marcat el primer, i al descans ja havien sentenciat el matx. El què dèiem, el Girona ja és un gran de l'elit.

I tot això sense dos puntals: Tsygankov i Stuani, que s'afegien a la baixa ja coneguda de Yangel Herrera. Míchel va apostar per Portu, el quinzè home convertit en titular del Girona. A Montilivi tothom sap que el murcià, tot compromís, no decep. Portu va ser l'autor del 2-0, després d'aprofitar una assistència de Yan Couto, protagonista constant, tant com Miguel Gutiérrez, l'altre gran descobriment del curs, pel seu perill per la banda dreta.

Però ara, parlem d'Artem Dovbyk. L'ucraïnès, el fitxatge més car de la història del club, un desconegut quan va aterrar aquest estiu tot i que ara les males llengües diuen que els petrodòlars de Manchester inflen l'economia blanc-i-vermella, va enfilar-se als deu gols després del seu segon doblet a Primera. El primer va servir per desencallar el marcador, quan l'Alabès resava perquè li arribés alguna pilota a Samu Omorodion, que té molt bona pinta de futur. Dovbyk va aprofitar un refús de Sivera a xut de Couto per marcar a plaer.

El tercer, ja al segon temps i de penal fet sobre l'omnipresent brasiler, va signar el cop definitiu per a un Girona que fins i tot va tenir temps de donar descans a alguns homes, pensant en el partit de dijous al Benito Villamarín. Un partit que servirà per tancar un 2023 de fantasia en què, comptant els sis últims mesos de la temporada 2022-23 i el tram inicial d'aquesta 2023-24, el Girona només seria superat pel Barça, l'Atlètic de Madrid i el Madrid. Tot plegat, sota un joc fabulós i abraçats al rècord de Juanpe, que va empatar amb Granell i Borja com el futbolista amb més partits de la història del Girona en categories professionals (233).

Montilivi viu una cosa única en el temps que desitja estirar el màxim possible. I sabeu què és el millor? Que el Girona de Míchel, tot un equip d'autor, no vol que el lideratge de Primera s'acabi mai. Quin goig.