Girona, Gasol i Stuani: amor etern passi el que passi

GironaPuntual, Marc Gasol entrava cada migdia a La Cooperativa. Tant era si l'entrenament havia sortit millor o pitjor o si el partit del cap de setmana s'havia guanyat o perdut. Gasol era allà, amb la Rosa. S'interessaven l'un per l'altre. S'explicaven coses, petits secrets que quedaven entre ells, en aquella taula que l'avui propietari, president i jugador del Bàsquet Girona va fer seva passats els 20 anys. "Aquí m'han fet sentir especial, van aconseguir que em valorés a mi mateix", deia en una entrevista a l'ARA. Mai no ho ha oblidat.

Un dia qualsevol en què deixa els nens a l'escola, Cristhian Stuani no deixa de somriure. Quan arriba, els adults, els pares i les mares dels companys de classe, i fins i tot els professors, es converteixen en criatures, a l'altura dels seus fills. Alguns li demanen fotos; altres, autògrafs; els més tímids li recorden algun gol marcat o li donen ànims per al partit més imminent. "És una bogeria que m'estimin tant", ha comentat mil vegades el futbolista. Mai no ho ha oblidat.

Aquest cap de setmana, Gasol i Stuani intentaran l'ascens a Primera amb el Bàsquet Girona i el Girona. Els primers organitzen la final four de la LEB OR a Fontajau i aquest dissabte disputen la semifinal contra el Força Lleida (20 hores, Esport3). Els segons juguen aquest diumenge la tornada de la final del play-off a Tenerife, després del 0-0 viscut a Montilivi. Però el vincle de les dues estrelles va molt més enllà del que acabi passant.

Se senten en deute. Mentre Gasol considera que el seu pas per la ciutat va ser fonamental per acabar sent la figura esportiva que és, Stuani valora que se li hagi donat un estatus de llegenda que desconeixia que existís. El que potser cap dels dos sap és que ja han donat molt més del que les dues entitats esperaven rebre. I encara que desitgin l'ascens, sobrepassen qualsevol categoria: han aportat carisma, credibilitat i sentiment als dos projectes. Això no té preu.

Un creixement més ràpid del previst

Que el Bàsquet Girona estigui lluitant per pujar a l'ACB és un imprevist. Perquè ni en el millor dels somnis Marc Gasol intuïa que vuit anys després de fundar l'entitat només el separaria un escaló de la màxima divisió. De fet, els vuit anys no els ha passat competint, perquè va néixer sense equip sènior, així que l'evolució esportiva encara ha anat més de pressa. El bàsquet, però, no ho és tot, i és aquí on són diferencials.

Capaç de guanyar la NBA i fer de voluntari d'Open Arms a la vegada, el català ha fabricat un model en què tot gira al voltant del com. "L'esport és una eina per educar i demostrar els valors que té aquest club, que són diferents. Per a mi és igual d'important guanyar que donar una bona imatge", exposa. Transcendir socialment, el gran títol de Marc Gasol a Fontajau.

El romanticisme encara existeix

Corria el minut 61 de partit. Era el 23 d'agost del 2020, la tornada de la final del play-off contra l'Elx. L'escenari, Montilivi; el jugador, Stuani, escollit com el futbolista franquícia que el Girona mai no havia tingut. Tothom havia idealitzat l'escena abans d'hora, amb l'uruguaià marcant el gol de l'ascens. Però a la vida no es pot donar res per fet: va ser expulsat i el Girona va perdre l'eliminatòria al minut 96.

"Em costarà recuperar-me del dolor, però tinc possibilitat de revenja", se sincerava el màxim golejador de la història del club. Si Gasol no és només bàsquet, Stuani tampoc no és només futbol. Amb la seva fidelitat en temps en què tothom canvia constantment de samarreta, ha dit en veu alta que a la vida no tot es pot comprar. Els diners no donen prestigi; les històries d'amor, sí. La imatge que ha projectat s'ha vist reforçada quan, després de veure'l patir per una acció que el va fer sentir culpable quan no ho era, tothom va estar al seu costat donant-li suport fins que es van aixecar, disposats a tornar-ho a intentar. Junts, esclar. "La meva història amb el Girona és per a tota la vida". No és estrany que alguns demanin fer una estàtua al mig d'una ciutat paralitzada per l'esport.