El Girona fixa al límit un nou rècord a Primera

GIRONAEl destí ha tornat a assenyalar Yangel Herrera, l’àngel d’un Girona salvat per la campana. A aquest equip el persegueix el mal, jornada rere jornada, de concedir gols al contrari amb massa facilitat. Perquè ja sap fer-ne, també. De fet, en aquest sentit als gironins només els superen el Barça i el Madrid. Quan defensivament ets tan dèbil, un cop et sonarà la flauta i dos potser també, però temptar més la sort és una bogeria. Contra això, només queda una actitud impecable, la que llueix un equip que davant del Sevilla ho ha tornat a fer: ha guanyat al límit del temps (2-1) i ha fixat el rècord de partits invicte del club a Primera, que queda establert en set jornades.

Quan Nianzou s’ha aixecat, sol a l’interior de l’àrea, per rematar una falta picada per Rakitic, Montilivi ha pensat que "ja hi tornem a ser". Al minut 13 l’equip de Míchel no només ja havia perdonat ocasions per imposar-se com a mínim per 2-0, sinó que perdia 0-1. Va passar el mateix contra el Rayo, en el retorn de la Lliga a finals d’any, i amb l’Espanyol, quan en un tres i no res, i per no haver tancat el duel, els blanc-i-blaus van posar-se en avantatge poc abans del final. Aquest estadi ja ha vist el partit contra el Sevilla un munt de cops, però no ha deixat mai de creure en el triomf.

El Girona juga bé, competeix i diverteix, però té unes carències que no dissimula. La gran virtut d’aquest equip, guanyi, empati o perdi, és que mai es dona per vençut. Si la fragilitat defensiva és evident, la fe en les seves possibilitats també ho és. Res a objectar a una sortida fantàstica del conjunt de Míchel, que si ja estava emprenyat perquè semblar superiors no és ser superiors, ara segur que ho està una mica menys. El triomf és tan important que actualment l'allunya sis punts del descens.

El Girona ha empès de valent en un primer tram ideal, abraçat a un criteri ofensiu idoni, amb variants tàctiques per posar en valor la figura de Stuani, titular en detriment del sancionat Castellanos. Sense la mobilitat de l’argentí, calia potenciar l’olfacte de l’uruguaià, però no es podia atacar de la mateixa manera perquè no són futbolistes iguals.

Els registres golejadors donen la raó a Stuani

Poc discutit el seu rol de suplent tot i ser el màxim golejador de la història del club, Stuani ha començat negat davant Bounou, que ha rebut el caliu de la seva antiga afició, amb la qual va tocar la glòria de l’elit el 2017. El porter marroquí, abans anònim i actualment reconegut, ha evitat que el Girona s’avancés posant mans i peus a les seves ocasions. I quan ha marcat Nianzou, els catalans no s’han contagiat de l’efecte visual d’un cel que a les quatre brillava, però s’ha anat apagant. Han mantingut la fe.

Uns segons han fet falta per canviar la cara al partit a la segona part, en què el Girona ha sortit igual de revolucionat que a la primera. Però si a l’inici ho ha fallat tot, aquest cop Stuani, de qui no es pot dubtar mai perquè per això té uns registres golejadors que sempre li donaran la raó, ha saltat d’alegria i ha rematat una assistència de Toni Villa per establir l’empat. S’ha retirat com els herois, mentre l’afició corejava "uruguayo, uruguayo", i amb una rialla immensa.

Conscients que els pròxims fulls del calendari indiquen que jugaran contra el Vila-real, el Barça i el València, i que cal sumar el màxim possible, la imatge del Sevilla ha fet pensar que avui era el dia idoni per embutxacar-se tres punts i evitar futurs malentesos amb el descens. Així ho ha entès l’equip blanc-i-vermell, que amb un xic de fortuna ha comprovat com, per segona jornada seguida, apareixia Yangel Herrera per contagiar d’èxtasi un col·lectiu que si manté l’estil tan atractiu que posa en pràctica no ha de patir per la permanència a Primera.