El Girona cau amb el cap ben alt en un partit paranormal contra el Feyenoord

GironaA les 19.04 hores el Girona estava guanyant un partit de Champions. Semblava, i era, com es va comprovar més tard, irreal. Perquè tan sols va durar quatre minuts, fins a les 19.08 hores. Però quins quatre minuts! Un període de temps en què es van sentir invencibles. Una estoneta preciosa on van ser els amos del món. El 2-3 final del Feyenoord el va despertar del somni.

Va ser una gran festa. Ni tan sols deslluïda per la buidor de les graderies en el moment més desitjat, el de sentir l'himne de la Champions a Montilivi, un estadi que no fa gaire acollia partits de preferent. Girona estava col·lapsada, a aquella hora. Els accessos, estrictes, tampoc no van ajudar al fet d'omplir de pressa les graderies. Ni l'aiguat que queia, que segurament va anar bé als aficionats visitants per aclarir la ment: des de primera hora del matí se'ls va poder veure a bars i terrasses de la ciutat, bevent sense aturador. Això sí, van tenir un comportament exemplar i no es va haver de lamentar cap mena d'incident. Els gironins que hi havia, mentrestant, van passar-se una bona estona mirant l'escenari, amb els logotips de la competició i estrelles per aquí i per allà, preguntant-se si viure allò era el més semblant a un miracle. Molts van plorar.

Encara ho van fer més quan va marcar David López, premiant una arrancada fabulosa dels de Míchel, que desitjaven donar-li continuïtat al bon partit fet a París. Aquell dia només la mala sort va impedir que rasqués un empat, escapat de les mans de Gazzaniga en el temps de descompte. En un 2 d'octubre també històric, van col·leccionar fins a quatre ocasions en els primers quinze minuts, en què van dominar completament un Feyenoord que desconeixia que en aquell estadi tan petit hi hagués un equip que ja no juga com l'any passat, però que quan s'hi posa, s'hi posa de veritat. El central blanc-i-vermell va aprofitar un rebot per convertir-se en l'autor del primer gol del Girona en competició europea. El seu nom serà recordat per sempre.

Fa uns anys, del club pràcticament ningú no volia saber-ne gran cosa. Girona és una ciutat que ha bategat pel bàsquet, era l'únic que movia la ciutat. El futbol no valia per a res. Només un entreteniment per a qui hi tenia algun familiar o amic, o algú que continuava anant-hi perquè era el que havia fet tota la vida. Ara, en canvi, hi ha un boom mediàtic important que fins i tot sobrepassa qualsevol lògica raonable. Els més petits veuen que el seu equip participa en la Champions. Els seus avis, a la seva edat, veien partits en camps de sorra. Comprovar l'1-0 al marcador feia venir vertigen.

El Girona, a més, té la virtut de fer-la grossa en els dies importants. Ho va aconseguir en l'estrena a Primera, o en duels d'impacte contra el Madrid i el Barça. I qui més qui menys sospita que ho repetirà durant aquesta aventura. Però el conte de fades no té l'obligació d'acabar bé, encara que en aquesta participació els resultats siguin el menys rellevant. A París va perdre, en la derrota més feliç de la seva història. Contra el Feyenoord va congelar-se en pocs minuts, incapaç de conservar l'avantatge.

Un còctel d'emocions

El van condemnar una jugada d'estratègia que va rebotar en Yangel Herrera i una pèrdua del mateix David López que Milambo va enviar a la xarxa. Però encara n'hi hauria més, amb la lesió muscular de Tsygankov, que anticipa uns problemes terribles en la rotació, comptant que Blind i Romeu van caure fulminats a Vigo. I sort de Gazzaniga, que va solucionar un nou error en la sortida de la pilota, aturant un penal a Ueda.

Voleu més inconvenients? Són il·limitats. La sort també li va ser esquiva en el provisional 2-2, anul·lat per un fora de joc a Van de Beek. I quan li podia somriure, en forma de penal, Wellenreuter va endevinar el xut de Miovski. Era molt intens, tot plegat. I més que ho va ser amb l'empat, per fi, de Van de Beek. Quedava poc i Míchel va fer entrar Stuani. Però la gota que va fer vessar el got va ser l'autogol de Krejci. Va ser una estrena paranormal.