La força de voluntat del Girona no es pot dissimular (1-1)

PALMA (Enviat Especial)Per veure el got mig ple només es necessita voluntat, com la que té el Girona cada cop que es disposa a superar qualsevol adversitat. És la fortalesa la que ha caracteritzat els vestidors de Montilivi des de fa anys, i no serà ara quan això canviï. Sensible pel que fa al cop anímic que suposa l'avís al cor de Stuani, perquè mai és agradable sentir com un company –amic i persona molt abans que futbolista– pateix problemes de salut sense poder-hi fer res, l’equip de Míchel va aïllar-se com va poder per presentar-se a Mallorca i jugar un partit de futbol que va empatar (1-1). El que fa cada setmana, però que ni de bon tros és el més important a la vida. L’uruguaià no hi era físicament, però era present en cada acció. I ell també tindrà voluntat per superar-ho. Ningú no en té més que ell.

El millor regal que li podia fer l’equip, victòria al marge perquè això dels resultats mai se sap, era entregar-se a semblança del seu exemple. Tampoc ens enganyarem, que aquest era un dels partits que la plantilla té marcat en vermell com un de la seva Lliga, com un que cal guanyar perquè val el doble. I si no s’aprofiten, no tornen; estiguin marcats al calendari el mes que sigui. El duel va ser intens, una partida tàctica que va acabar en taules. El Girona va estar a l’altura sota el lideratge de Riquelme, el futbolista més destacat. Romeu va debutar amb nota i Reinier i Arnau van entrar a l’onze.

Riquelme i deu més

Riquelme, Riquelme i molts cops Riquelme. S’ha d’agrair que, en plena era de les xarxes socials i les falses aparences, encara quedin jugadors pels quals un deixa tot el que està fent per posar-se a observar. Només això: mirar, bocabadat, com agafa la pilota. Sentir la connexió que es transmet, palpar que si ell la rep, alguna cosa pot passar. Riquelme és majúscul i acapara, sense pretendre-ho, l'atenció. Com quan a l’hora del pati ens posàvem en fila a escollir qui volíem al nostre equip. Cap dubte que per tenir-lo a ell hi va haver baralles.

Va fregar el gol diverses vegades, amb xuts a prop del pal a la primera part i en una falta directa que Rajkovic va enviar a la cantonada. No tot va ser Riquelme, perquè Romeu ja ens ha demostrat el que ens havia de demostrar: a partir d’ara, pel mig del camp rival hi passaran la pilota o el futbolista, mai tots dos. El d’Ulldecona va deixar la seva signatura a tots els salts, disputes, anticipacions o discussions. Normalment, els gironins havien pecat bastant de ser innocents. Tant, que a vegades s’han sentit ximples. Potser ara això comença a passar menys.

Malgrat que no tot va ser bo, perquè si no tens voluntat d’observació el got pot ser mig buit. I en comptes de pensar en Riquelme, vindrà al cap que per moments l’equip es va enfonsar i no va perdre de miracle. Somiaran que a Muriqi no el paraven ni els soldats que defensaven la Catedral i que el gol de Raíllo era l’explicació a tot plegat. I encara gràcies que Vallejo va forçar un penal immediatament que Samu va materialitzar; i que en només quatre jornades s’ha guanyat un partit. Però a l’horitzó el got no dissimula, sap que queden un munt de setmanes per afrontar i que els 4 punts sumats són 4 punts menys per assegurar la permanència. Està mig ple.