Pots treure’t una carrera i jugar a Primera a la vegada?

GIRONA“Això és cosa de la meva mare”. Entremaliat, es posa a riure i continua: “A casa, des de menut, m’han insistit molt amb els estudis. Vaig entrar a la universitat perquè volia continuar aprenent i perquè la mare em repetia: «Has d’estudiar, Miguel, has d’estudiar». Ara puc dir que m’ha anat bé. De fet, molts futbolistes que s’inscriuen em demanen coses, perquè per a ells soc una mena d’exemple. Al final, m’hauré graduat en quatre anys, com una persona normal”. I la vida de Miguel Gutiérrez (Madrid, 2001), de normal ha tingut ben poques coses. Va ser escollit pels caçatalents del Reial Madrid en edat aleví i sempre se l’ha assenyalat com una de les perles de la Fábrica, el planter blanc. “Allà només val guanyar, l’edat no compta. Jugues al Madrid, t’ho posen al cap des del primer dia. He hagut de conviure amb aquesta responsabilitat, sabent que sempre, en cada moment, ho havia de fer excel·lent. Perquè si no n’escollirien un altre”.

Al mateix temps que anava progressant a Valdebebas, cremant categories i fent els primers passos en les categories inferiors de la selecció espanyola, Gutiérrez estudiava. Primer, a l’escola. “He sigut força aplicat i mantinc els amics del parc, amb els quals he conservat la relació de proximitat. Amb ells no soc el jugador del Madrid, no ho he sigut mai. Soc jo i prou. I si els hagués tocat a ells ser-ho, no els tractaria diferent, no faria diferències. Potser sí que hi havia gent que em mirava i murmurava, o s’impressionava perquè jugava on jugava, però sempre he tractat tothom com un més”, assegura el lateral fitxat aquest estiu pel Girona, seduït per les paraules de Míchel i sense un lloc al vestidor d’Ancelotti. “No ens coneixíem i em va trucar a l’estiu. Vam parlar de l’estil de joc, del seu projecte, de com funcionaria l’equip, i em va convèncer. M’agrada molt com treballa i haver comprovat que el que m’explicava era cert”, explica. Sumats 7 punts en un gran inici de Lliga, el Girona visita aquest diumenge el Benito Villamarín per enfrontar-se al Betis (18.30 hores, DAZN).

Tornem a les aules. “A partir de l’edat adulta, era impossible assistir a classe presencialment; perquè es fa al matí, com els entrenaments. Però això no és cap obstacle, tampoc”, diu, rotund. L’horari de Miguel Gutiérrez no deixava lloc a la improvisació: es llevava ben aviat, anava a entrenar-se amb Benzema, Modric, Kroos i totes les estrelles, i a la tarda agafava els llibres. Si hi havia partit o concentració, aprofitava els trajectes. “Com ho feia? Doncs com qualsevol persona que no ha assistit a l’aula: demanant per WhatsApp que m’indiquessin el temari important. Llavors els amics m’orientaven. Només em presentava quan hi havia examen. La clau és la constància, estar-hi a sobre i organitzar-te, perquè si ho deixes no hi tornes. Al principi t’hi adaptes, però quan ho tens per la mà, tot es torna més fàcil”.

Viure més d’una vida

Amb la selecció va ser campió de l’Eurocopa sub-19. Amb el Madrid, va aixecar la Youth League, l’equivalent a la Lliga de Campions per als més joves. Jugant de lateral –ofensiu, per descomptat–, va marcar als quarts, a les semifinals i a la final. El seu nom sortia a tots llocs i començava a fer-se pas al primer equip. “El primer que em va cridar per entrenar va ser Lopetegui. Era un dissabte, feia fred, es jugava un Madrid-Barça i el meu equip es desplaçava a Aravaca”, recorda. El xoc de veure’s amb els millors va tenir lloc a la gespa i no al vestidor. “Ens canviàvem en espais diferents, no coincidies fora del camp si no eres de la plantilla. Vaig arribar, els vaig saludar, el místerem va presentar el grup i vaig intentar no cridar l’atenció”, explica Gutiérrez.

Tot anava molt de pressa, vivia més d’una vida a la vegada. Formar part d’un gran club és bonic, però també t’exposa. En una acció, els elogis es poden transformar en crítiques. Ni tan sols hi ha pietat per a uns futbolistes que no deixen de ser nois de vint anys. “És un altre món, a escala mediàtica no té comparació. Vaig sentir un boompreciós quan tot anava bé, però quan ets nou i agafes consciència que t’avaluaran a qualsevol racó del planeta, també estàs pendent de què diran. És inevitable, fins que aprens a allunyar-te’n; perquè fa mal llegir coses en contra i un ja sap què fa bé i què fa malament mentre competeix”.

A Montilivi ha encaixat de ple a la banda esquerra. “Molta gent parla bé de mi, però sempre amb el dubte. Es pregunten: «Com serà el Miguel en el futbol d’elit?» Vull treure’ls el dubte i que a final de curs sigui més bo que avui. Tenim un vestidor amb ganes de fer coses boniques, amb ambició, que vol quedar el més amunt possible. Si podem acabar setens, millor que vuitens”, diu Gutiérrez, que està a un pas de graduar-se. “Em queden dues assignatures de quart i el treball final de grau. Ja gairebé ho tinc”.