Quique Cárcel: “Els èxits també són una condemna”

GIRONA“Hem patit un trauma i els traumes són complicats de curar”, reflexionava Quique Cárcel (Barcelona, 1974) a l’ARA mesos després del descens a Segona del Girona. La ferida ja no té la profunditat d’abans, perquè tenen raó els que asseguren que el temps ho cura tot, però encara existeix. Afortunadament, el club batega amb força i està disposat, un cop més, a guarir-la del tot. El director esportiu blanc-i-vermell torna a atendre l’ARA hores abans de l’anada de la final del play-off contra el Tenerife (21 hores, #Vamos).

La il·lusió que es viu aquests dies és impagable, oi?

— Em fa estar molt orgullós, la veritat. Està tot venut, no queden entrades. Perquè no té res a veure el club que em vaig trobar quan vaig arribar el 2014 que el que existeix en l’actualitat. Els nens gironins se senten del Girona, és el seu equip preferit, i això és gràcies a molts anys de feina. Avui existeix un sentiment molt fort cap a aquests colors.

¿Aquest factor emocional serà la clau de la final?

— Un play-off significa dificultat i tensió, però tenim molta experiència i ens hem de dedicar a disfrutar del moment. La gent pot pensar en les patacades fortíssimes que hem patit en els últims instants dels últims anys, i resulta que ha aparegut una nova oportunitat. El fet de perseguir-ho sempre ens donarà més opcions a fer-ho realitat. Hem d’estar satisfets, alegres i creure-hi, amb moltes ganes. ¿Hi haurà tensió i incertesa? Seguríssim. Ara, ha de prevaldre el desig, i és en el que ens centrem.

¿Ha anat bé estar a punt de no entrar a les eliminatòries, per valorar-les més?

— És lògic que les coses, amb el pas del temps, no es visquin de la mateixa manera. Recordo com era el primer any, hi havia una passió extrema. Potser el fet d’haver-nos estabilitzat aconseguint coses grans ha creat l’efecte que són normals. Però algun dia s’adonaran que no ho és. Se li ha de donar importància, perquè és la tercera final en tres anys.

El camí ha sigut complicat.

— Sí, perquè ens ha tocat renovar-nos, banqueta inclosa. Vam canviar moltes coses i hem tingut una clara fase de creixement. Al principi els resultats no eren favorables i hi havia nervis i neguit, però jo no dubtava, perquè el que veien els meus ulls era motiu suficient per ser conscient que allò es revertiria. Ho fèiem bé, al camp. No és fàcil encaixar totes les peces, sempre es necessita un marge. Però és cert que ens pot haver beneficiat haver tingut por de perdre el play-off després d’haver perdut l’ascens directe, perquè fa que es valori més el que tenim.

Per curiositat, ¿abans d’anar a l’estadi passaràs per algun lloc diferent o portaràs una altra roba? Buscaràs nous hàbits?

— El que tinc és una sensació de déjà-vu bestial, perquè aquest moment ja l’he viscut. He fet tantes coses diferents al llarg del temps i mai m’han sortit bé... [riu] Tinc les meves rutines, però no pel fet de jugar una final, sinó que les tinc a cada jornada. Ho faig per sentir-me més segur i còmode, malgrat que en el fons soc conscient que serà el que hagi de ser. Em queda portar-ho amb naturalitat, ser optimista i positiu.

¿Barrejar els sentiments a la feina ajuda o ho embolica?

— Implicar-se et dona un factor diferencial, és evident. Crec molt en l’orgull gironí, perquè t’aporta un punt de força en moments durs. Vuit anys al club em permeten dir que em sento un gironí més. Els meus fills i la meva dona són del Girona, i aquesta sensació és preciosa. Perquè vol dir que fa moltes temporades que som aquí, que això és part de la nostra vida i que em sento respectat i afortunat.

A tota relació hi ha diferents fases. ¿Com es gestiona el fet de dir-li a algú que perd el seu lloc de treball perquè no s’han aconseguit els objectius i s’ha de retallar el pressupost?

— És fotut i fa mal. Persones que aprecio i m’havien donat molt, que possiblement mereixien continuar, han hagut de marxar tot i no ser-ne culpables. Els hi hem dit que no seguien no perquè no fessin bé la seva feina, sinó perquè no s’han assolit unes metes concretes i aquella ha sigut una de les conseqüències. Treballadors del club que han fet immensament bé el que se’ls ha demanat i els acomiada un descens. O jugadors que ens havien dut a l’èxit i el cor em demanava una cosa però em tocava prendre les decisions amb el cap.

Se’ns oblida que aquesta part també existeix.

— Els sentiments són complicats, perquè per més que tu vulguis donar explicacions l’altra part no ho veu com tu. He intentat ser sempre empàtic, honest i posar-me en la pell dels altres, però no ha estat fàcil. Tanmateix, sé quin rol tinc, soc un líder i és part de les obligacions.

¿Penses en l’endemà?

— El recorregut que m’acompanya fa que m’ho agafi d’una altra manera, perquè haig de trobar l’equilibri entre la responsabilitat que tinc i les emocions que es generen. Dia a dia, aquest càrrec t’obliga a resistir mentalment. Però és evident que sobrevola, que tinc al cap què passarà quan la final acabi, que rumio si passarà una cosa o passarà l’altra. Això no és agradable, perquè res és segur. Abans em preguntaves sobre els llocs de treball. Creus que no hi penso, en la gent que deixarà el club aconseguim o no l’ascens? Ja ho he visualitzat, perquè m’ha tocat fer-ho abans. Com ho remuntes, quan passa? És cert que si pugem a Primera el sentiment que predominarà és de felicitat, però no tot serà bonic.

Has renovat fins al 2025. Quan ho vas decidir?

— Per contestar-te a això és fonamental tirar enrere. La situació del club el 2014 era fràgil i jo em sentia molt fort. El fet d’enfocar-ho així va contribuir a superar moltes de les coses que passaven. Els resultats també, esclar. Sempre he dit que tot el que puja, baixa; que després de l’èxit vindria el fracàs. Perquè era inviable mantenir aquella energia. Hem viscut uns anys meravellosos que recordarem sempre, amb un preciós ascens a Primera, però també va ser una condemna, perquè no mantenir-ho no es perdona.

El maleït descens.

— Fem dos cursos fantàstics, tot i que acabem molt malament. Aquells deu últims partits, on vam caure... Personalment va ser extremament dur. Ara, saps què? No em penedeixo de res. Tampoc d’apostar per la continuïtat d’Eusebio, que és el que se’m retreu. Jo hi creia, en la idea, i va estar a punt de sortir bé. Però a partir d’allà sí que per a mi ha estat tot més difícil, perquè hem perdut una mica el nord. Ens creiem que el Girona és una cosa diferent del que és, sembla que no s’entengui que no estigui a l'elit.

Quin error et retreus?

— El primer mercat postdescens, que curiosament és on més suport vaig sentir que tenia. Em deien que era el millor, perquè vaig portar els jugadors que volien que portés. I allà vaig aprendre que no m’haig de deixar endur pel que la gent vol. Per quina raó dic tot això? Perquè va ser el meu pitjor instant com a professional i quan he tornat a l'arrel, a fer les coses que veritablement sento, deixant de banda fitxatges comercials, hem capgirat el dibuix.

I llavors, apareix Míchel.

— M’ha tornat la força, perquè entén el futbol com l’entenc jo. És molt important que els valors de tots dos coincideixin: l’aposta pels joves, practicar un bon futbol, intentar crear un projecte... Ara sento que estic bé i content per continuar. Per això he renovat. També vull dir que si no fos perquè internament m’he sentit molt valorat no seria aquí. És la clau de la història. Tots els treballadors del Girona, des del primer fins a l’últim, passant per la propietat, em volen al seu costat. I amb la suma de tots, és increïble la brillant capacitat d’aixecar-nos que estem eternitzant en el temps.