Europa no entrava en els guions del Girona, però hi arribarà viu fins al final

GIRONAMontilivi potser encara no és conscient del tot que moments com aquests només es viuen una vegada. Si és que es viuen, esclar, perquè el que està passant era del tot impensable al principi de temporada. Que un equip petit i humil no només no estigui fent càlculs per evitar el drama de la zona baixa, sinó que arribi a l'última jornada amb possibilitats d'anar a Europa explica força bé la gran feina feta per la direcció esportiva liderada per Quique Cárcel i pel cos tècnic encapçalat per Míchel. De fet, si no sabéssim la feina que hi ha al darrere, podríem parlar tranquil·lament de miracle. Voltar pel continent no entrava en cap dels guions: totes les parts han posat un llistó elevadíssim per a l'any vinent, però aquest problema ja l'afrontarem quan toqui. De moment, a somiar.

Perquè ara ningú vol afegir aigua al vi, a la ciutat. Ni havent perdut contra el Betis (1-2). L’estadi va tornar a omplir-se en la festassa per una salvació feta oficial fa setmanes, amb el principi bàsic que tot el que vingui a partir d'això és un premi. Però l'afició no pot evitar somiar, veient el rendiment d'un vestidor que ha protagonitzat nits màgiques que es comentaran durant anys i panys.

Contra el Betis s'havia d'intentar, per descomptat. Que els de Pellegrini siguin un equipàs no impedia superar-los i van arribar al descans amb avantatge per dos motius: perquè Gazzaniga va tornar a estar providencial, rebutjant un u contra u davant d'Ayoze, i perquè Miguel Gutiérrez va ser més viu que ningú fent una paret amb Reinier i definint un cop entrat a l'àrea davant de Bravo. Un cop més, el Girona guanyava un equip gran. I, un cop més, a les graderies tothom era feliç. A més, s'afegia que ni l'Osasuna ni l'Athletic, els rivals directes en la lluita pel lloc que queda de la Conference League, passaven de l'empat.

Dos punts dels últims dotze

Massa idíl·lic, en realitat. No havien passat ni un parell de minuts de la represa quan Borja Iglesias, a plaer després d'una assistència de Canales, que va agafar adormida la defensa blanc-i-vermella (que estrenava l'equipament de la temporada que ve), va igualar el marcador. Les opcions per entrar a Europa no s’han esfumat del tot, encara que sí que s'han complicat, després d'haver sumat tan sols dos dels últims dotze punts en joc. El Girona necessitarà una carambola en l’última jornada: guanyar a Pamplona i que l’Athletic no derroti el Madrid. No és impossible.

La gent, agraïda, va decidir no retreure que l'equip no acabés de fer un petit pas més -en encert, perquè sí que ho va intentar-, perquè sap com s'ha aixecat després de cada contratemps que ha tingut. Borja Iglesias va marcar un doblet quan a la graderia ja es pensava en el concert que hi va haver un cop acabat el partit, arrodonit amb focs artificials i la presència dels integrants de la plantilla de la segona permanència de la història del club a l'elit. Un Girona que de mica en mica continua fent-se gran, però continua celebrant les coses com si fossin la primera vegada.