Quan estimar un club pot provocar un problema de salut mental

GIRONAÀlex Granell, jugador del Girona entre el 2014 i el 2020, va penjar les botes aquest mes de gener. Es va retirar amb una etapa final al Bolívar després d’una trajectòria atípica en què va passar per totes les categories existents en el futbol amateur i professional. Granell, en els seus inicis, compaginava la feina de mestre d’escola amb partits a Tercera Divisió. Ha acabat aixecant títols a La Paz sota l’atenta mirada del seu fill.

En el seu adeu dels terrenys de joc, el gironí ha confessat que va abandonar Montilivi per motius de salut. “No era conscient que em passava res, però vaig tenir episodis poc sans de salut mental. Sentia molta angoixa. Mai no vaig anar fins al fons de la qüestió, em quedava amb el «no estic bé, no estic bé». En realitat vaig patir atacs d’ansietat. No respirava bé. I jo creia que no era res més que la pressió que havia de suportar”.

Aquests símptomes van aparèixer entre la temporada 2018-19, la de l’inesperat descens del Girona d’Eusebio Sacristán, a causa de nou derrotes en les últimes deu jornades, i el no ascens del curs 2019-20, amb la dolorosa patacada a Montilivi contra l’Elx en el minut 96. Una font d’aquell vestidor diu a l’ARA: “L’entenc perfectament, perquè tots ho vam passar molt malament. Vam viure un autèntic drama, allà a dins. Ell, a més, tenia molta responsabilitat. Sent de la casa, i en aquells moments ja com a capità, anés on anés, havia de donar explicacions. I va arribar un punt en què tot era una exigència. Va començar a abaixar el nivell per totes les preocupacions que arrossegava. Va ser un treballador impecable, va sentir i defensar el vestidor com ningú, en cap moment va dir una mala paraula. Era exemplar. Va ser capità del Girona les 24 hores del dia, però tot això desgasta, esclar”.

L’estratègia comunicativa, a més, el va estrènyer fins a l’extrem. Sempre eren els mateixos futbolistes els que, patacada rere patacada, es plantaven davant dels micròfons a donar la cara per intentar argumentar una situació que els superava i no sabien ni descriure. Molts jugadors no volien parlar. S’amagaven. Granell, no. Mai no ho va fer. Fins al punt de compartir una roda de premsa prèvia amb Eusebio en la decisiva jornada contra el Llevant per continuar a l'elit, una anomalia que ni havia passat abans ni va tornar a passar més tard. “El club ja sabia què podia dir cadascú de nosaltres. El missatge de l’Àlex sempre arribava. Sap transmetre. Però ser-hi sempre també té un preu”, afegeix.

El pas següent era petar. “Sincerament, en aquell moment no ho vam detectar. Però no va ser l’únic que va caure. Molts vam estar afectats pel dolor durant mesos i mesos. Anàvem tirant així, com podíem”. “És que és una merda. Un descens i un no-ascens són una merda. Et queda a dins. Te’n vas de vacances, creus que desconnectaràs i faràs net mentalment, i tot t’ho recorda. És impossible treure-t'ho del cap”, resumeixen en privat –i alguns ja en públic– altres actors principals d’aquelles desfetes.

“Ens farem mal”

Granell, de fet, va ser xiulat a Montilivi. I va ser objecte d’unes immerescudes crítiques i insults que li van fer prendre la decisió d’eliminar-se les xarxes socials. “La gent m’assenyalava molt perquè les coses no anaven prou bé. És evident que al capità i al jugador de casa és a qui s’ha de fer saber que no estem contents, i no a un de fora. Però sentia molta pressió social. Sempre havia de ser educat i respectuós i fer les coses bé, perquè tothom m’observava. I també havia de rendir esportivament, per descomptat. Però les emocions es van anar carregant, fins que vaig dir «Àlex, has de marxar, perquè ens farem mal»”, explica en una entrevista a RAC1, en què detalla que, tot i plantejar-s'ho, no va treballar mai aquests problemes amb un professional, i que va ser la Mireia, la seva dona, qui va fer-li "de psicòloga".

“Recordo preguntar-li per què ens deixava, i la seva resposta va ser molt clara: «No puc continuar, no puc continuar, vull anar-me’n, necessito anar-me’n». S’havia d’evadir”, diu la font consultada, que finalitza. “És que vam patir molt, molt. Va ser massa dur”.

La gran contradicció de l'"orgull" que pregona el Girona