Dovbyk i Stuani provoquen que Montilivi tremoli de plaer contra el Betis

GIRONALa gran temporada del Girona no s'entendria sense el factor Montilivi. A part de passar-s'ho bé, l'afició blanc-i-vermella està veient, cada quinze dies, com el seu equip de futbol supera entitats amb molta més història a l'elit que la seva, que tot just complirà el seu quart any. Perquè guanyar no és fàcil, a l'estadi gironí. Bé, si et dirigeix Míchel ho sembla, però si el visites sovint, en surts escaldat. Tan sols el Madrid en va treure els tres punts, a principi de campionat. I l'Athletic i la Reial Societat han esgarrapat un empat. La resta, el Getafe, el Las Palmas, el Mallorca, l'Almeria, el Celta, el València, l'Alabès, l'Atlètic de Madrid, el Sevilla, el Rayo i l'Osasuna han palmat. El Betis s'afegeix a la llista dels derrotats perquè Stuani ha volgut reivindicar que hi ha vida més enllà de Dovbyk amb un gol miraculós al temps de descompte (3-2) després que l'ucraïnès en fes un parell, deixant enrere un llarg temps sense marcar.

Els resultats a l'estadi s'expliquen per l'addició que provoca el Girona de Míchel. Perquè des de la seva arribada, fa tres estius amb l'equip a Segona, la seva filosofia està causant furor, i victòries. El públic, més nombrós que mai, ja s'ha oblidat que abans els que vestien de blanc-i-vermell prometien lluita, però no bon joc. De fet, no eren ni el primer equip de les comarques gironines en la dècada dels vuitanta i els noranta, quan el Figueres i el Palamós eren el reclam. Però tornem a Míchel, que ens desviem. Un cop tastada la proposta del tècnic de Vallecas, la gent ja no vol res més. Tan sols compta les hores per tornar a l'estadi i gaudir amb els balls de saló d'un vestidor que aixeca passions. La gent de Girona està enganxada al Girona. I amb raó.

Fora cinismes, els resultats ajuden. Però en el fons tan sols són la conseqüència d'un treball impecable. També deu haver-hi un pèl de justícia, amb tot el que ha hagut de passar. Ara els quatre gats que es desplaçaven a Igualada, Manresa, Tortosa, Tàrrega o Palafrugell, sumats als petits centenars que ja viatjaven a Alcoi, Cartagena, Extremadura, Guadalajara o Logronyo des de l'arribada al futbol professional, el 2008, s'han convertit en desenes de milers que obren el calendari per descobrir si a partir del setembre aniran a Londres, Múnic, París o Milà.

Passen les setmanes i la taula s'estreny, havent perdut el gran marge que hi havia no fa pas tant, perquè el Girona ha viscut bona part de la temporada com a líder, colíder o segon classificat. L'aspiració és la Lliga de Campions, malgrat que l'Europa League, que ja frega amb els dits, de per si seria un premi bestial. El Betis, a qui no descobrirem avui, era a disset punts quan tots dos es van enfrontar al desembre. I tot i el sotrac de febrer cap aquí, és a vint-i-tres punts. Fent-ho tan suposadament malament, li ha tret sis punts en tres mesos als Isco, Fekir, Fornals, Ayoze, Willian José i companyia, que són un equipàs.

Els errors de David López

L'aiguat per tercer partit seguit a Montilivi no ha impedit que el Girona es retrobés amb una versió més d'acord amb el que sol ser, i no pas la dels últims desplaçaments. Capítol a part, Artem Dovbyk, que no marcava des del 21 de gener. S'ha passat set partits sense veure porteria, però davant dels andalusos n'ha fet un parell per situar-se copitxitxi de la competició, amb setze gols com setze sols. Contents ells i Tsygankov per la classificació per l'Eurocopa amb Ucraïna, han fet una exhibició. El segon, des de zones interiors, indetectable, suplint de meravella l'absència de Savinho; i el primer, foradant la xarxa, que és el que sap fer. Dovbyk s'ha alliberat, cridant.

Amb una sang freda paranormal ha aprofitat un penal absurd de Chadi Riad, que ha tocat la pilota amb la mà (també és paranormal que Gil Manzano el xiulés, coneixent el seu historial), i amb determinació ha rematat al pal curt una gran jugada col·lectiva, amb assistència final de Portu, que sempre hi és. El murcià també ha fet de Savinho, avui. Dos errors de David López, un en la sortida de pilota i l'altre relliscant quan no tocava intentant rebutjar, han fet maleir l'existència. Willian José, murri, ha marcat un doblet. L'ex de l'Espanyol, que tornava després de lesió, ha signat una tarda negra, perquè ha recaigut dels seus problemes físics.

I com sempre passa a Montilivi, quan sembla que ho has vist tot, encara falta alguna cosa més. Stuani, providencial, sempre disposat a fer miracles, ha posat la cama en el temps de descompte per segellar una victòria que confirma el Girona en llocs de Lliga de Campions. Que no falti mai, l'uruguaià. Ni el Girona de Míchel, que és el millor que molts veurem mai.