Destrempada monumental del Girona a Cartagena (3-0)

GIRONALa història es repeteix. Cada vegada que el Girona és a prop d’aspirar als llocs d’ascens directe, fica la pota. A Cartagena podia haver posat pressió als seus rivals, però que ho pogués fer no significa que ho acabés fent. Tres minuts impropis que l'equip no s'ha pres seriosament a l’inici del partit han sigut suficients per llançar el partit a les escombraries (3-0). Si ja necessitava aferrar-se a un miracle per aconseguir l’ascens directe, val més que vagi pensant com s’ho farà per afrontar un nou play-off.

La destrempada emocional ha estat provocada per un desinterès defensiu al qual l’equip de Míchel no ens té gens habituats. I això que semblava sortir endollat. Però ja se sap que a vegades les aparences enganyen: els gols de Pablo Vázquez i del sempre infal·lible Rubén Castro han generat impotència. El despertador no ha sonat fins passada la mitja hora, quan Marc Martínez ha impedit amb les seves aturades a Stuani i Baena que els blanc-i-vermells s’ho tornessin a creure. Les imprudències es paguen, ja era massa tard perquè el mal estava fet.

Penalitzat pel bon paper del Cartagena, al Girona li ha faltat efectivitat. Perquè a Segona tenir la pilota no serveix per a res si a les àrees no fas el que toca. Tot hauria sigut diferent si abans de l’1-0 una rematada de cap d’Arnau no hagués sortit llepant el travesser. La tempesta ha arribat immediatament dins del cervell d’un conjunt que no s’ha immutat davant les baixes, tenint la valentia de donar la titularitat a Biel Farrés a l’eix defensiu. No ens cansarem de repetir que el fet que el planter gironí sempre doni la cara davant les adversitats és el millor triomf possible. Aquest curs, Míchel ha utilitzat 33 futbolistes.

Marcar o no fer-ho és la diferència

De fet, el paper de l’equip dins del duel no ha sigut tan negatiu, malgrat que la contundència del marcador indiqui el contrari. El joc, bastant més agradable que en partits anteriors, no s’ha vist correspost perquè mentre els locals han marcat els catalans no ho han fet. La lectura és aquesta, encara que els punts fessin molta falta i la derrota instal·li una certa desil·lusió i conscienciï a tothom que ara sí que l’ascens directe s’escapa. Però aquesta notícia tampoc és nova. El pèssim inici de Lliga i les frenades en sec quan l’acceleració era una realitat, són una llosa massa gran.

A contracorrent, Míchel ha volgut reaccionar deixant en punta Bustos i Stuani. Quan vas perdent tot són presses. Però ni així el Girona ha pogut intuir cap escletxa de llum que el guiés a trobar un camí palpable. Al contrari, Rubén Castro ha avisat amb un xut al pal i De Blasis ha fet el tercer, que ha provocat unes cares llargues que als de Montilivi els costarà unes hores canviar. Amb la sentència, fins i tot hauria pogut caure una golejada d’època per a un equip que ha xutat una vintena de cops però que ha acabat força destrossat. Haurà de recarregar les piles i gestionar bé els esforços per afrontar amb garanties el tram final d’un calendari que ara mateix tothom estriparia.