L'arbitratge (i la defensa) priven el Girona de refer-se a Almeria

GIRONAUn equip que defensi com ho fa el Girona no es pot mantenir a Primera. És impossible, així de clar. Els homes de Míchel no només no hi posen fre, sinó que la sagnia cada vegada és més grossa i els problemes, més greus. A Almeria, contra un rival directe, la derrota encaixada (3-2) els ha situat, per primera vegada des del retorn a l’elit, en llocs de descens. S’encenen totes les alarmes.

Sobretot, perquè no hi ha hagut cap jornada en què l’equip hagi deixat la seva porteria a zero. Tant se val si es juga amb defensa de cinc o de quatre, com a Almeria, en què Míchel va retocar el dibuix per fer-hi entrar Stuani i mossegar una mica millor en atac. A l’hora de la veritat, res de res. Perquè la fragilitat al darrere és el pa de cada dia i la facilitat amb la qual el Girona s’està fent petit és preocupant.

Molts anys de lluita a Segona entre tots dos conjunts, amb eliminatòries cardíaques de play-off incloses, vaticinaven un duel equilibrat. Ho agreujava la situació a la classificació, en què el Girona ja ha malgastat el coixí que va generar a l’inici de Lliga: dels últims cinc partits n’ha empatat un i n’ha perdut quatre, entrant en una dinàmica espantosa que ha assenyalat més el rendiment d’un equip que comença a tenir urgències, sobretot en l’estat d’ànim.

Si imperdonable va ser que Leo Baptistao rematés sol una centrada de Mendes, el segon gol és una fidel representació de la falta de tensió que semblen tenir els gironins quan surten al terreny de joc. La jugada comença amb un colpeig llarguíssim de Fernando, el porter de l’Almeria, al camp del Girona. Amb un clar avantatge per Bernardo en el rebuig, Juan Carlos decideix sortir. Intuir què li va passar per la ment és un misteri. La qüestió és que Bernardo va tocar la pilota cap enrere i va superar Juan Carlos, totalment venut i amb una falta de comunicació espantosa. Al darrere venia corrent El Bilal, que amb la porteria buida només va haver d’acompanyar la pilota. Era el 2-0, quatre minuts després del primer gol, i en el minut 17 de partit.

Stuani xuta dos penals, però en falla un

El Girona, que tampoc podia desplegar el seu joc, superat en intensitat, col·locació, estructura, velocitat, precisió i en totes les comparatives que se us acudeixin, va estar a punt de rendir-se del tot quan Embarba, en una falta molt llunyana, va treure el guant i el va clavar a l’escaire amb una paràbola preciosa. Qui no segueixi el Girona no entendrà com va estar a punt d’empatar: els partits són una bogeria en què donar alguna cosa per feta és una temeritat. Sempre regna el caos.

Riquelme, en un petit acte de rebel·lia, va marcar el 3-1. Va ser un contraatac molt ràpid que va enganxar Fernando avançat i només va haver de picar-li la pilota per sobre. Stuani va fer el 3-2, de penal, immediatament després d’haver-ne fallat un que li va endevinar a la perfecció Fernando. No va faltar la polèmica, amb un altre penal no xiulat sobre Bernardo i un gol anul·lat a Yangel Herrera al minut 97. Però si no fos per la defensa, no s'hauria de recórrer a aquestes coses.