Una centrada inofensiva espatlla l'estrena heroica del Girona a la Champions

París (Enviat Especial)Hi ha dies tan preciosos a la vida que no s'obliden. Tots en tenim. I quan els recordem, amb el pas del temps, és impossible que no ens surti un somriure. El Girona, que ja en col·leccionava uns quants en forma de salvacions miraculoses o ascensos des de Primera Catalana, Tercera o Segona B, està aconseguint un àlbum de records molt ben parit. En gairebé dues dècades, el salt és immens: de tornar a Segona al Parc dels Prínceps per estrenar-se a la Champions. Però no oblida d'on ve, perquè cada petit pas que ha fet darrerament, des de continuar a Segona tot i la inestabilitat econòmica a suportar una garrotada esportiva rere l'altra li ha modulat la identitat fins a convertir-se en el que és avui: un club amb un cor immens que demostra que a vegades, per impensable que sigui un somni, aquest es pot fer realitat. Com sobreviure fins al minut 90 contra el PSG, en què un error de Gazzaniga va impedir un empat pràcticament assegurat (1-0).

La ciutat de l'amor, París, el 18 de setembre del 2024, va ser testimoni de l'alegria d'una comunitat blanc-i-vermella que va desplaçar un miler d'aficionats desitjosos de transmetre una felicitat envejable pels llocs més famosos de la capital francesa. Al·lucinaven ells, i al·lucinaven els que els veien. No calia ser un geni per entendre que aquell viatge, el primer de la història europea d'un club que tot just és el segon equip català en participar a la Lliga de Campions, no deixaria emocions neutres. Fins i tot va haver-hi un seguidor, el Joan Fonalleras, que va entrar al camp amb la fotografia del seu avi, datada de l'any 1970 a l'antic estadi de Vista Alegre. Tothom rendia tribut a aquells que els havien transmès un sentiment, el d'estima a un club, que té un valor incalculable. La massa social del Girona, cada cop més rejovenida, està obligada a perpetuar la transmissió.

I al camp, esclar, si parlem de fidelitat i representativitat, Cristhian Stuani i deu més. Míchel, vestit amb el trajo més elegant que se li ha vist mai, li va prometre a l'uruguaià que seria el capità el primer dia, com a reconeixement a una trajectòria impecable de continuïtat que l'ha convertit en una llegenda i, possiblement, en el millor futbolista de la història dels gironins. Stuani, el segon futbolista de camp més veterà en debutar a la Champions –ell tampoc no hi havia jugat mai–, amb 37 anys i 342 dies, va quedar-se al Girona quan va baixar a Segona i no només no es va aturar fins a fer-lo pujar de nou al cel, sinó que ha contribuït notablement a viure la nit de París. La que tothom a Girona recordarà sempre. Una de les més boniques de la història de l'entitat. Una en què és just citar pioners com Isidre Sala, Fèlix Farró, Joan Sagué, Eloi Amagat, Arcadi Camps, Àlex Granell i tants d'altres. Ells també hi han posat el seu gra de sorra.

La valentia gironina

Ni el rival ni l'escenari van intimidar un Girona que va sortir amb el cor encongit pel fet de sentir l'himne de la competició, en el gran moment de la nit. Els gironins, sotmesos a la voluntat d'un PSG molt físic, però poc creatiu, van saber contenir la forta arrancada local per anar-se fent el seu espai. Una de les novetats en l'onze, Van de Beek, va relliscar inoportunament quan enfilava sol la porteria de Safonov. L'afició gironina esperava que en algun dels contraatacs, especialment dirigits per Miguel i Bryan Gil, toqués la loteria. En canvi, els francesos tan sols apareixien a rampells de Dembélé o Zaïre-Emery.

Les possessions llargues dels catalans, que assumien riscos en situacions compromeses, fins i tot van impacientar l'estadi, que xiulava de frustració. El Girona en cap moment va renunciar al seu estil, i cada cop s'anava trobant més a gust. Defensant, Krejci va pispar-li una pilota in extremis a Dembélé, que tindrà malsons amb Gazzaniga, autor de diverses aturades de mèrit abans de l'infortuni; i en atac, Stuani era un perill, amb dues ocasions consecutives en l'inici del segon temps. Ho van buscar, els de Míchel, que volien fer-la grossa amb totes les ganes del món. Però el PSG ja s'havia espavilat i també s'estava deixant veure. El partit millorava i hi havia tensió.

El cansament gironí va aparèixer en el tram final, quan el PSG va enfonsar-lo del tot. Els canvis no van suposar una alternativa, ni van permetre conservar la pilota. L'equip patia, però mantenia la dignitat, la concentració i l'actitud. Muani va fallar un gol cantat i el primer punt semblava a la butxaca. Però Mendes va centrar una pilota inofensiva que Gazzaniga, que no s'ho podia creure, es va menjar. Era el temps de descompte i una autèntica desgràcia que no resta l'orgull que ha de sentir el Girona per haver viscut una gran nit a París. L'afició, de fet, va acabar cantant l'himne mentre l'estadi es buidava. Això és més important que qualsevol resultat.