La cantarella del City ja no cola: el Girona, fet a si mateix, guanya a Sevilla

SEVILLA (Enviat Especial)72 hores després de divertir-se, el Girona va posar-se la granota de fer feina. El que fa sempre, vaja, perquè res no li ha arribat mai de franc. La cantarella que deia que tot el que passava a Montilivi era gràcies al Manchester City, si ja no colava abans, ara encara cola menys. Competint sota un calendari terrorífic, amb visites al Benito Villamarín, el Cívitas Metropolitano i el Sánchez-Pizjuán en tres dels primers quatre partits, i amb el repetitiu mantra de comparar la temporada passada cada dos per tres, un fet que a Míchel el té ben fart, els gironins estan oferint un nivell altíssim. Té molt bona pinta aquest any, també. La segona victòria consecutiva contra el Sevilla (0-2), permet estabilitzar l'equip en la zona alta de la classificació.

Perquè és cert que al voltant dels blanc-i-vermells s'ha estès un debat, polèmic i injust a parts iguals, que no fa falta. Alguns diuen que el Girona està en la línia correcta, en la seva, en aquella que li pertoca per plantilla i història dins la Lliga. Altres opinen el contrari, especialment resultadistes quan els números no indiquen allò que voldrien, i ho cremarien tot, criticant en excés i exigint, fent servir la paraula obligació, com a argument principal del qual, creuen, el Girona hauria de fer. I el que aquest equip hauria de fer és competir; i això ho fa de conya.

No és gens fàcil plantar-se a l'estadi del Sevilla, amb un equip local empenyent a força més revolucions, i, a conseqüència d'això, acumulant ocasió rere ocasió, i aguantar dempeus. Si sovint els noms que apareixen en les portades dels blanc-i-vermells són de caràcter ofensiu, perquè desequilibrar en atac sempre llueix més que recuperar pilotes, a terres andaluses es van guanyar el seu homenatge David López i Daley Blind, una parella de centrals omnipresent que va amargar els davanters locals. A Montilivi haurien de començar a celebrar les seves accions amb la mateixa efusivitat que els gols.

Suportar el diluvi d'amenaces d'un Ejuke molt actiu i un Lukebakio insistent en la rematada i ben aturat per Gazzaniga, va exigir un esforç físic immens per al Girona, a qui la pausa li anirà de meravella. Tan fosc ho devia veure Míchel que fins i tot al descans va fer un doble canvi, situant pulmons al mig del camp amb l'entrada de Solís, i frescor en punta, amb el debut de Danjuma. En aquell moment, el conjunt català ja guanyava gràcies a una internada de Miguel per banda esquerra, que Iván Martín, entrant amb sorpresa des del darrere, tan sols va haver d'acompanyar al fons de la xarxa.

Ajuda del VAR

No va tenir el mateix encert el davanter neerlandès, que, sol com un mussol i amb tot el temps del món per rematar, va enviar la pilota als núvols a un pam de Nyland. L'afició local, cansada de tants anys d'inestabilitat, li demanava a l'equip que hi posés collons i a la directiva, que marxés a casa seva. El Girona podia sentenciar, però no ho feia.

I llavors, va intervenir el VAR, tan discutible com sempre, per col·laborar en un triomf que, per cap concepte, ja no es podria escapar. Un xut de Francés va impactar en el braç d'Isaac, i ja hi érem: joc interromput una pila de minuts; tothom, menys el mateix Francés, que protestava sense parar, creient que allà no hi havia res a rascar; fins que l'àrbitre va interpretar que allò era penal i Abel Ruiz, enmig d'una cridòria espectacular, va marcar el 0-2. Ni els analistes blanc-i-vermells, ubicats entre la premsa, donaven crèdit al regal que els acabaven de donar. S'estan carregant el futbol.