El Bernabéu s'acaba burlant d'un Girona espantat

Madrid (Enviat Especial)Qui és capaç de dir-li a un aficionat del Girona que avui ha perdut? Sí, el marcador explica que el Madrid ha guanyat amb facilitat per 4 a 0 en un partit ventilat passada la mitja hora i que permet que els d'Ancelotti s'escapin a cinc punts en el liderat. Però si haguéssiu vist les cares dels més de mig miler de gironins que passejaven pels llocs més emblemàtics de la capital en les hores prèvies... S'han passat la setmana fent-se il·lusions, perquè el seu equip, el que està enamorant perquè en tota la història del club no n'hi ha hagut cap altre de més bo, s'ha jugat la primera posició de Primera al Santiago Bernabéu. Per a tothom, la gran victòria és aquesta, sense debat: el fet de ser capaços d'haver arribat a presenciar un dia com aquest. Una fita inimaginable i un èxit, es miri com es miri.

El creixement incontrolat d'aquest Girona l'ha dut a jugar una final abans d'hora. Una final per a la qual, no ens enganyem, no està preparat. Perquè és fantàstic imaginar-se que tot surt bé, però el més normal en un Madrid-Girona el 2024 és que guanyi el Madrid. I així ha sigut. Per història, pressupost, context, potencial de plantilla, prestigi i factors externs. Per tot. En absolut poden negar-se els mèrits dels de Míchel, que també són un equipàs però que han estat invisibles la tarda en què podien aconseguir la bestiesa més grossa de totes. La final anticipada li ha vingut grossa al Girona, i s'ha espantat quan era l'únic que no podia fer. Els gironins han relliscat recentment en els dos partits més importants que han jugat, a Mallorca per un lloc en les semis de Copa, i al Bernabéu. Però si l'adeu a la Copa va fer mal, la patacada a la Lliga s'ha d'analitzar d'una manera més reflexiva, perquè cal posar el focus en la classificació europea, l'objectiu real del vestidor a hores d'ara, malgrat que estava dissenyat per aconseguir només la permanència. I està ben encaminat. Els retrets avui no toquen.

Els arguments eren fum

Això no treu que era una data assenyalada en majúscules en el calendari. Qui sap si irrepetible, també. I calia viure-la sense por, tal com ha advertit Míchel amb la seva alineació, valenta i fidel als principis que els han dut al Paseo de la Castellana a mirar als ulls d'un gegant amb la confiança de tombar-lo. Semblava que hi havia arguments futbolístics: recuperat Dovbyk, Míchel també ha mantingut Portu. I semblava que també n'hi havia de sentimentals, tal com deia un dels cartells que ha col·locat Puma pels carrers: "Hi ha estadis amb sostre, hi ha equips sense". O la lona de Marlex, a tocar de la Plaza Mayor: "Quan el currículum no ho és tot". A motivació i desig, el Girona no podia perdre. A l'hora de la veritat, però, fum. El Girona pràcticament no ha competit i ha estat esborrat sense poder dir ni fava.

Perquè venir al Bernabéu no és cap broma. I menys si t'esperen. Ja a l'escalfament s'ha pogut percebre una mística especial. Encara que des de fora s'assembli més a un centre comercial que a un estadi, quan hi entres imposa. No tot té a veure amb el futbol en un partit de futbol. Encara que no tingui centrals, com ha estat el cas, el Madrid és molt Madrid i Vini tan sols ha necessitat sis minuts per inventar-se un golàs del no-res. Els blancs són molt bons.

El Girona s'ha intentat obligar a fer un esforç de pressa per entendre que anava perdent contra l'únic equip que els ha guanyat aquest any a la Lliga. Dos cops, per ser més exactes. Però no ho ha aconseguit. Ha estat un equip totalment inofensiu i trencat que ha acabat golejat i amb la cua entre les cames. L'afició local també ha tingut temps de dedicar-li un "Així, així, així guanya el Madrid", mirant desafiant la graderia visitant, recordant-los el càntic que es va fer a Montilivi la setmana passada quan un arbitratge nefast va impedir que el Girona guanyés la Reial Societat. En el fons és un elogi, perquè significa que ho han fet prou bé tot aquest temps perquè se'ls prenguin seriosament, però quin malson. També han demanat una maneta, però Joselu ha fallat un penal al darrer segon.

La burla ha arribat al segon temps, quan els d'Ancelotti han fet miques els de Míchel, destrempats des del minut trenta-sis, quan Bellingham, segurament el jugador més desequilibrant de la Lliga, ha regatejat Gazzaniga per fer el segon.

L'anglès ha marxat ovacionat. Li han cantat el famós "Hey Jude" després de fer el tercer rematant a porteria buida un refús del porter argentí a xut de Vini. El brasiler ha assistit Rodrygo en el quart, en un tram en què als gironins els hauria valgut més desaparèixer. Del tot, esclar, perquè del camp ja ho estaven. Encara que n'haguessin caigut dues dotzenes, però, res no taca la immensa temporada d'un Girona que encara té motius per somiar.