Les aventures d'Albert Juanola, l'alè incansable del Girona

Girona"Vaig a preparar-me la roba", diu l'Albert Juanola (Besalú, 1956). Encara falten un parell de dies per al partit del Girona, però els rituals són sagrats. "Ho haig de tenir tot a punt perquè la meva obligació és estar tres hores abans a l'estadi. Als jugadors se'ls ha de donar la benvinguda, han de saber que som allà". Jugui on jugui l'equip blanc-i-vermell, Juanola, barret al cap, bufanda lligada i megàfon a la mà, els dona suport. "A vegades ho engegaria tot a pastar fang, perquè els viatges em deixen cuit. Tant temps en autocar o en cotxe fa que si arribo a casa un dilluns no estigui en plena forma fins al dimecres. Però estar al camp em dona vida i sento que el meu cos torna a tenir vint anys. És el món que m'agrada". Aquest dimarts el Girona visita Elx (19 hores, DAZN) per enfrontar-se al cuer de la Lliga, que veu sacsejada la banqueta: Almirón ha dimitit i s'ocuparà provisionalment de l'equip Sergio Mantecón, el secretari tècnic. L'ambient serà un infern després del triomf de divendres contra l'Athletic.

L'origen de la història de Juanola a Montilivi és el 2008, amb l'ascens a Segona. "Tot comença amb l'Albert Serra, un dels centrals d'aquella època. Com que coincidíem a la piscina, parlàvem de futbol. I amb el gendre vam decidir d'anar-lo a veure", explica. Això dels partits a casa se li faria curt i aviat en voldria més. "Un matí vaig anar a l'entrenament a Torremirona. Allà ja em feia amb alguns jugadors, perquè els acompanyava caminant als entrenaments des dels vestidors i xerràvem. Ells sortien canviats i el primer que feien era trobar-me. Vull pensar que els feia de psicòleg, que els ajudava. Qui em coneix ja sap que soc sociable", afegeix.

Acabar viatjant era inevitable. "És per fer-nos un homenatge", assegura, amb la raó que li donen les incomptables hores de carretera i els milers d'euros invertits per amor a un escut. "Fa molts anys que adapto el meu calendari personal als partits del Girona. Seguir-lo té un cost emocional molt elevat, perquè m'he perdut aniversaris o he obligat la família a canviar dates. He fet de tot per veure aquest club. I m'he perdut ben pocs partits: recordo un enterrament i quan la meva neta feia un festival de ballet. O quan no tinc ningú que m'acompanyi, que ara en parlarem, d'això". Si el trobeu no li pregunteu quant s'ha gastat, perquè no us ho dirà. "Quedaríeu acollonits de saber-ho. La meva dona no sap ni una quarta part de la música; si ja m'escanya, encara m'escanyaria més". No pot evitar riure. Ja ho tenen, això, els que se surten amb la seva.

Juanola no sempre aconsegueix companyia per fer els desplaçaments. "Costa localitzar gent disposada a viatjar amb regularitat. Ara hem fet un grupet maco amb el qual compartim les despeses. I sortim un parell de dies abans, pel que pugui passar". Com es reparteixen les tasques? "Saps què passa? Jo ja tinc una edat i tanta modernitat amb el telèfon... Avui sembla que no es pugui fer res si no és per una aplicació. I jo no me'n surto, així que hi ha certes coses que no les faig. Comprar bitllets d'avió o reserves per a passar la nit, descartat; això ho fan els joves. Jo em centro en allò que està al meu abast. Vaig a buscar les entrades, truco a qui sigui o parlo amb el de seguretat. La qüestió és que tots sumem", explica.

Descordeu-vos el cinturó, amb l'Albert Juanola i el Girona

Per parlar de menjar cordeu-vos el cinturó. O, més ben dit, descordeu-vos-el. "Un porta el pa, l'altre el tomàquet, el de més enllà embotits o botifarres o cansalada o truites. I la beguda, esclar. Ens aturem en un supermercat, el que sigui. I aparquem on podem: en àrees de servei o on trobem un forat prop del camp, depèn del dia". Un grup d'amics que llueix els colors del Girona al llarg de tot l'Estat més enllà de la categoria. En avió, en cotxe, en autocar o en furgoneta. "M'ho passo tan bé! Els tips de riure que ens fotem són inimaginables. He fet molts amics aquests anys, molts. Això ho compensa tot". Persones que fan grans els clubs.

De bogeries, Juanola n'ha fet més de les que recorda. Com tenir un rampell i anar a Suïssa a veure un Benfica-Girona de pretemporada. "Tornant ens vam perdre i vam passar-nos força estona donant voltes com desesperats". També ha tingut ensurts. "Tornant d'Albacete se'ns va aturar el cotxe enmig de l'autopista a les dues de la matinada. Els camions passaven pel nostre costat i ens movíem com una fulla d'arbre. Si m'ho paro a pensar, ens la juguem sovint. Però si no ens passés res no seria divertit, no? Mentre arribem a temps al partit no hi ha problema; si no fos així ja m'empiparia de veritat". La relació amb els contraris és peculiar. "La mainada es fa fotos amb mi, diuen que m'han vist per la tele; aquestes coses m'omplen. Puc dir que mai m'he barallat amb ningú, i això que per picar-me m'han cantat molts cops "Viva España". Però quan ho fan, jo ballo i per dins penso: "Visca Catalunya".

Capaç d'aturar Stuani i regalar-li una ratafia, va obsequiar la plantilla amb cava per celebrar la remuntada contra l'Eibar del darrer play-off, que va acabar amb l'ascens a Tenerife. "I no valia pas 10 euros, eh, ja t'asseguro que a ningú no li va pas venir mal de panxa". Juanola reconeix "embogir" si hi ha una pilota pel mig. "Se me'n va l'olla i dic moltes beneiteries. Però, de fet, els jugadors són molts joves i el jovent avui dia vol caldo. Doncs els en dono", exclama, i continua: "Em veuen i ja riuen. L'altre dia em va venir a abraçar l'Oriol Romeu, i et prometo que em va semblar de ferro. És pura fibra. Ara la feinada que tinc és haver-me d'aprendre tots els noms nous. Aquest porter que juga, com es diu, Gazzaki?". No, es diu Paulo Gazzaniga, però tant se val. "Si juga el Girona, jo hi soc", assegura.