I ara qui dirà al Girona que no pot somiar? (0-2)

GIRONAA veure qui és l’atrevit que li diu al Girona que no somiï, després de remuntar espectacularment a Ipurua (0-2) i plantar-se a la final del play-off, que disputarà contra el Tenerife. S’ha dit per activa i per passiva que la fe mou muntanyes, però no ens hauríem imaginat mai que la del Girona les mogués d’aquesta manera: lluitant contra tot, forçant la pròrroga i decidint amb un gol de Stuani.

La fuetada de Borja García, de l’alçada d’un campanar, va començar a donar al Girona tot el que fins ara, entre uns i altres, li havien pres. Tant temps a Montilivi amb un home més i no hi va haver manera. Tant que s’ha criticat aquest equip per la seva falta de recursos per generar més perill. Tant que es va posar tothom les mans al cap quan va veure l’uruguaià a la banqueta. I en un minut el Girona ja havia igualat una eliminatòria marcada per les obres d’art: si a l’anada va ser d’Aketxe, a la tornada va ser de Borja.

Quan es diu que els entrenadors guanyen partits, es fa referència a actuacions com la de Míchel a Ipurua, determinant en l’elecció de les peces per transformar les males sensacions en just el contrari. No només va prescindir del seu màxim golejador, sinó que va reubicar Iván Martín i Borja Garcia i va alinear Valery al carril esquerre. La feina de Bustos a la punta d’atac va ser fantàstica, amb curses inacabables i una gana que van donar la raó al tècnic, que va preferir reservar l’uruguaià per si calia donar l’estocada. El plantejament va desactivar Garitano.

El Girona va provocar que passés tot el que el beneficiava. I va manar, sentint-se a gust, perquè li havia donat un ensurt dels grossos a l’Eibar i va saber conservar freds els nervis al darrere, liderat per un Arnau al qual la categoria li ha quedat petita. El defensa català va estar a punt de fer el segon a l’inici de la segona part, amb un gran cop de cap rebutjat per Cantero. Els aficionats gironins veien premiat el seu acte de fe, després d’aixecar-se de matinada i passar-se un munt d’hores a la carretera. És admirable com, tot i haver rebut milions de patacades, trobin la fórmula per creure que potser aquesta vegada és la bona. El premi no era guanyar, era l’entrega.

Desencaixats, els locals van empènyer. Ipurua imposa quan comença a cridar, i recorda els circs romans en què els gladiadors decidien els uns contra els altres la seva sort. És com els carrers que l’envolten, petits i angoixants, com un laberint pel qual el Girona va estar a punt d’enredar-se: Juan Carlos, un porteràs, va treure dues rematades de Leschuk i el travesser va escopir un xut de Stoichkov.  El fart de patir va dur l’agonia a la pròrroga. Fins que Stuani, convertit ja en el màxim golejador de la història del club, ens va fer veure a tots que encara li queden nous capítols per viure. Déu vulgui que també faci el gol de l’ascens.