El Girona demostra que s’hi pot confiar (1-0)

GIRONAAbans de començar el partit, l’afició del Girona va poder acomiadar-se d’Aday Benítez. Micròfon en mà, aclaparat per les emocions, trepitjava el terreny de joc per última vegada. A contracor, vestit de carrer i no de curt. Amb la mateixa entrega de sempre, transmetent un compromís que mai s’oblidarà. Plovia, plovia molt. Però no era pluja, el que queia. Eren llàgrimes del cel, que plorava per l’adeu d’un capità que no mereixia aquest final. “M’heu fet sentir estimat i valorat. Us ho agraeixo de tot cor”, va dir. Se’l trobarà tant a faltar que val més no pensar-hi.

Un parell de minuts després, la pilota ja rodava sense ell, un dels referents dels últims set anys, un dels capitans del millor Girona de la història. Així de ràpid i fred funciona el món en què vivim, que ho trepitja tot d’una manera que sembla que res del que hagi passat importi. Que allò que s’ha fet ja no val si no es manté. Ni memòria, ni principis. Quan marxa algú, n’arriba un altre.

L’equip de Míchel, a la grada després de la seva sanció de dos partits, va superar tota una prova de foc. El Girona va demostrar personalitat tallant la ratxa de tres derrotes seguides amb un convincent i treballat triomf contra el Valladolid (1-0). El gol, de penal i de Stuani, permet respirar, que tal com estaven les coses ja és un gran què. No només pel rival, favorit per ascendir, però que acumulava dues derrotes seguides, sinó per canviar unes sensacions que l’havien enviat a la zona de descens. Es va agafar a Borja García, titular indiscutible però amb poca participació per l’alta vigilància rebuda. Més fort en defensa, va provar d’atrevir-se en atac. El joc es decantava del costat gironí, però com sempre continuava sent estèril a zona de tres quarts de camp.

Una centrada-xut d’Ureña que Roberto gairebé s’empassa, un cop de cap fora de Bernardo i una ocasió llunyana d’un espectacular Terrats. Aquest va ser el bagatge inicial d’un partit en què el Girona, en paraules de Míchel, necessitava posar-hi passió. Potser no és passió, el que falta. Potser el problema és que cada vegada que n’ha posat, la realitat li ha fotut una plantofada d’aquelles que costen d’assimilar. I això, conscientment o no, també hi fa. Per superar-ho cal espai.

Nacho va donar un ensurt amb un intent que va topar a la part exterior de la xarxa. Era millor el Valladolid quan el Girona, per fi, va veure reflectits els mèrits en fets gràcies a un penal que anava a xutar Bustos, ja amb la pilota a les mans. Però l’entrenador el va canviar per Stuani, que va marcar i va anar corrent cap a la banqueta per abraçar el seu company.