El Girona comença les vacances abans d’hora (2-0)

GironaAmb cara d’entremaliats i rient per sota el nas, ¿qui no ha dubtat a assegurar que l’últim dia de feina, per sorpresa, tenia una petita grip que misteriosament desapareixia en les hores següents? Feta la llei, feta la trampa. En el fons, el Girona no va fer res diferent del que tots hem intentat algun cop: avançar les vacances. La conseqüència va ser que el Tenerife el va escombrar (2-0). De les que podríem patir nosaltres, millor no parlar-ne.

La solidesa defensiva va quedar oblidada pràcticament en la primera ocasió en què Wilson, lliure de marcatge en una jugada d’estratègia, va fer miques els registres de Juan Carlos. I això que el Girona havia fet una crida a escarmentar per la falta d’intensitat ensenyada en els minuts inicials de la passada jornada. De fet, l’equip de Francisco no va sortir pas malament, al terreny de joc, i es va atrevir a portar la iniciativa en un principi de tempteig. Però no va ser capaç de ser efectiu, i el Tenerife no va dubtar a posar-la a dins: en el futbol ja se sap que al final només valen els gols.

Malgrat anar perdent, no va esquivar la responsabilitat. Tenir la pilota, però, no li va servir per a gaire més que per fer-se falses esperances. En cap moment va tenir opció de marxar amb un resultat positiu ni va gaudir de clares oportunitats. Els locals necessitaven els tres punts per abandonar la zona de descens i l’avantatge els donava forces per resistir el que fos. Els gironins, en canvi, el que demanen a crits és un llarg descans. Perquè sembla mentida com han resistit les envestides d’un destí destinat a posar-li obstacles. I quan el físic està al límit, el cap se’n ressent. Se senten esgotats. D’idees va haver-n’hi poques. Tot i que no cal fer-se mala sang, bastant han fet. Després de cinc partits sense perdre, algun dia havien de caure derrotats.

Com més vegades ho intentava -poques, massa poques-, més es notava una impotència feta evident al tram final, en què els dos equips es van quedar amb deu per una baralla. Les circulacions, lentes i previsibles, no feien ni pessigolles un Tenerife que amenaçava de sortir al contraatac i fer el segon. Amb naturalitat, perquè bona part del treball ja estava fet. El Girona, en canvi, se sentia obligat. I les obligacions no sempre són benvingudes. Encara menys si la mentalitat no convida a engrescar-se. Fins que el que semblava que passaria, va acabar passant. Fran Sol, novament sense ningú que el defensés, va fer el segon a plaer abans d’arribar al descans. I si hi havia algun dubte, allà el Girona va acabar de desconnectar. Que falta li feia, encara que ho fes abans d’hora.