Gestionar la retirada entre la il·lusió i l’edat

BarcelonaUn exjugador professional de 28 anys i un porter de 44. La definició del món al revés. Joan Saubich i Juan Cañamero formen aquesta estranya parella, amb un credo que els allunya tant com els acosta. Els dos es coneixen per fer un cafè amb l’ARA i donen forma a un xoc de realitats que et reconcilia amb l’esport professional. Són la competició sintetitzada en una moneda de dues cares, fascinant, feta des de les motivacions personals. “És que em fa la sensació que vaig deixar-ho fa molt de temps, i alhora, fa no res. El temps m’ha passat volant fora de la pista. He estat ocupat, i això m’ha ajudat. Estic com quan tenim el mes o els dos mesos de vacances”, assegura Saubich. Bona dosi de naturalitat per desmitificar el trauma de trencar amb un estil de vida i haver de construir-ne un de nou.

Ara fa tot just un any de la seva retirada. Un adeu voluntari, des d’un pic de forma, col·leccionant títols a la cantonada del Palau Blaugrana amb la samarreta del Barça Lassa d’handbol. El sarrianenc va prendre una decisió valenta i meditada. “Tenia decidit que ho deixaria quan acabés el meu últim contracte amb el Barça. Ja m’ho vaig plantejar quan tenia 22 anys i era a l’Osca. N’havia parlat amb la família. Estava a punt de penjar les botes i de sobte el Barça em va trucar per oferir-me una fitxa al primer equip. Senzillament ho he anat posposant. L’any passat li vaig dir al meu representant que definitivament rebutgés totes les ofertes que tenia”, explica.

Repartir les inquietuds

Saubich defensa una coherència inusual en aquest àmbit. Personalment va fer valer la seva consciència per sobre de les facilitats i els luxes del tren de l’elit. “No era una qüestió de diners. Es pot viure molt bé quan estàs jugant. Bé, no és el futbol. Aquí no et pots retirar de per vida. Però és que els diners no ho són tot. Acabar una cosa, no dependre d’aquell sou i poder fer-ne una altra és un plaer. Ho he fet tot. I al Barça, al meu club. El tòpic que sempre s’ha d’estar al 100% és veritat. No he acabat cremat, però tot plegat et deixa KO. El que trobo a faltar és la convivència amb el grup. Els entrenaments, els viatges... Jo hi anava i m’ho passava molt bé”, explica.

Si els teus companys han sigut estrelles de la categoria de Nikola Karabatic, Daniel Saric, Kiril Lazarov o Jesper Noddesbo és que has fet bé les coses. Un parell, com a mínim. Cañamero intenta dissimular com pot la seva admiració. “Jo ni m’hi he acostat, però suposo que el ritme que portàveu era frenètic”, li comenta. “He estat tres anys entrenant-me tres vegades al dia al centre d’alt rendiment Joaquim Blume, a Esplugues. És una rutina que funciona sola. A les pretemporades sí que tens molta càrrega, però durant l’any les coses sempre són iguals: dilluns i dimarts t’entrenes, dimecres jugues, dijous t’entrenes suau, divendres un entrenament més, dissabte segon partit de la setmana i diumenge descans”, respon l’exblaugrana.

Ell veu la vida com un món de possibilitats per descobrir. La pilota està bé, però manen les “moltes inquietuds” restants: “Va ser una evolució. No em vaig despertar un dia i vaig veure-ho clar. Està bé pensar a mitjà i llarg termini. Si em centrava en el present, m’imaginava a quin equip podia jugar la temporada següent. Si feia l’exercici amb 10 anys de marge, m’imaginava un punt perdut. A vegades sí que he estat en una sessió de vídeo i he pensat que ja era un gra massa, que portava molt de temps fent el mateix. Era esport, i l’esport és relativament simple. Notava que una cosa simple m’absorbia”, comenta.

Esport sense excuses

El porter és als antípodes del seu raonament. El del Sant Martí Adrianenc de Divisió d’Honor B fa la comparació i nega amb el cap. Admet que no és prou madur per imaginar-se a la graderia, vestit com un espectador més, després d’una vida per les pistes de la Primera Nacional catalana. És la combinació de tossudesa i l’ambició d’un jugador de base. “Mentalment no he assumit que he de deixar-ho córrer. La meva dona m’ho diu, que potser ja n’hi ha prou, però és que em veig bé. Mentre em senti bé i sigui elàstic, jugaré. Quan em posi davant d’una porteria i vegi que faig el ridícul, em dedicaré a fer patxangues amb els amics”, admet, amb poca convicció. L’extrem veu un petit èxit en el seu relat. “Poder decidir quan et vols retirar és un privilegi. A vegades estàs tocat i no tens marge de maniobra. Tots els jugadors tenen lesions, tots, però a l’elit has de garantir un rendiment a curt termini. Per les necessitats de l’equip i per tu mateix, que sempre vols jugar. No pots estar perfecte. Si tens seqüeles, doncs en tens. Si no ho fas bé, fora”, explica Saubich.

Tots dos coincideixen que l’exigència personal no la marca la categoria que disputes. La pressió sempre existeix, més o menys edulcorada pels entorns mediàtics. El contrast de condicions, econòmiques i esportives, és més evident. “Els professionals ho tenen més fàcil, perquè tenen millors eines i més facilitats. Poden descansar o tractar-se si tenen molèsties. Però és la seva feina, és normal que treballin en un ambient així. Nosaltres hem de fer un sobreesforç. Jo treballo de fuster. Hi ha dies que carrego 80 quilos de parquet a les espatlles, m’estic tot el dia pujant escales i després he d’anar a entrenar-me. I no puc relaxar-me, he de mantenir-me al ritme dels més jovenets perquè, si no, no jugo. És més dur compaginar-ho tot. Quan van néixer els meus fills sortia de treballar, els donava el sopar amb la meva parella i marxava volant cap a l’entrenament”, diu Cañamero, que fa un mig somriure, agraït. “He tingut molta sort amb la meva parella. M’entén, ha sigut el meu gran suport. Si no fos per ella, ho hauria deixat, segur. Si m’hagués animat una mica a retirar-me quan no he estat bé, ho hauria fet. Sempre és al peu del canó. Quan torno de l’entrenament i vull engegar-ho tot a rodar, em tranquil·litza. Encara avui em pregunta què faré l’any que ve, on jugaré”, afirma.

La conversa arriba a un punt interessant, amb els dos protagonistes entregats a la figura de l’altre. “T’admiro, de debò. Admiro la passió que tens i la capacitat per gestionar-te la vida. Tens raó. L’handbol és el teu hobbie i no el deixes”, diu Saubich. I Cañamero no ho fa. No se’n cansa, instal·lat en una segona joventut que promet ser llarga. “He tingut moments crítics, d’estar emprenyat o no estar bé en un club i voler trencar amb tot. L’últim, fa quatre anys. I de sobte vaig fitxar pel Sant Martí Adrianenc. Em va trucar l’entrenador i bé, vaig anar a provar. A la meva edat, a aquest club he viscut els tres millors anys de la meva vida. Puc quedar-me amb aquesta etapa i oblidar la resta, no passa res. Amb 40 anys, he seguit aprenent. Els companys que tinc m’han fet millor. Ara sé llegir més bé els llançaments. Vull parar més. Encara em queda recorregut”, assenyala.

Qui és qui?

Joan Saubich. Exjugador del Barça Lassa

Joan Saubich (Sarrià de Ter, 1989) és feliç. “Realment sí. Soc feliç en la meva desconnexió esportiva”, explica, cada vegada menys vinculat al món de l’handbol. Quan es va retirar va tancar aquest capítol. Admet que veu els partits per la televisió, però que té el cuc del joc ben domesticat: “No he tingut ganes de tornar. Ho podria fer, però és que ara mateix no és una prioritat. L’handbol no estaria en la meva llista de coses imprescindibles”, apunta. El seu palmarès amb una Lliga de Campions, de les bones, les del Lanxess Arena de Colònia, i el rècord dels 7 títols dels 7 possibles durant la temporada 2014-2015, per exemple, són uns records bonics. Ara condueix la seva vida cap a altres sectors. Amb el grau de CAFE sota el braç, està a punt d’aconseguir el de la carrera d’ADE. “Va ser acabar un grau i anar ràpid a apuntar-me a l’altre”, diu.

Juan Cañamero. Porter d’handbol i fuster

Juan Cañamero (Barcelona, 1974) és un dels jugadors més veterans de l’handbol estatal de nivell. El porter acumula més de mitja vida a sobre del parquet, rebent xuts i fent passades de contraatac. Des dels seus primers passos al Terrassa fins a aconseguir l’ascens a Divisió d’Honor Plata la temporada passada a les files del Sant Martí Adrianenc. És un referent per al vestidor del club lila. “És un exemple a seguir. És increïble la seva dedicació i l’amor que sent per l’esport”, diuen des de les oficines de la Verneda. Fuster de professió, Cañamero viu la seva experiència com un nou repte personal. “Jo jugo amb nanos que tenen 18 o 19 anys, que podrien ser perfectament els meus fills. Però a mi m’agrada estar amb ells. En la meva primera època de sènior vaig tenir bons referents. És el que vaig aprendre i és el que estic fent ara”.