Gerard Farrés: "No competeixo per res que no sigui ser feliç"

BarcelonaGerard Farrés (Manresa, 1979) afronta la seva onzena participació en el Dakar amb la tranquil·litat que li aporta la seva veterania. Després d'haver pujat al podi com a tercer classificat en l'última edició del ral·li més famós del món, el català atén l'ARA tot just abans d'emprendre el camí que el portarà cap a Sud-amèrica.

L'any passat va sorprendre a tothom aconseguint el tercer lloc en el podi del Dakar. A més, va fer-ho amb un equip privat i pocs recursos… Un any després, com valora aquell resultat?

El que va passar l'any passat és un somni fet realitat. Tot va sortir de cara, vam explotar al màxim tot el que teníem i ens vam poder aprofitar d'aquests problemes que van tenir els altres pilots favorits, per poder ser al podi.

Com recorda aquell final de Dakar tan ajustat, on diversos membres del seu equip van posar de la seva part per assolir el resultat final? Recordem que es jugava ser tercer en l'última etapa i la diferència era de pocs segons…

El que van fer els meus companys, no només en aquella última etapa, sinó també en etapes anteriors, va ser clau perquè pogués aconseguir el podi. Això ens fa més grans com a equip, independentment del resultat.

Aquest any torna a la competició, amb un equip privat com és l'Himoinsa Racing Team. Tot i el bon resultat de l'any passat ¿no ha rebut cap oferta d'un equip oficial?

Sí que hi ha hagut coses, però tenia un contracte de tres anys amb Himoinsa. Quan les coses costen molt i tens gent que t'ajuda és molt fàcil dir: "Aquí us quedeu, me'n vaig a un altre equip". No és el meu cas. Lògicament, després d'aconseguir un podi amb un equip que m'ho havia donat tot, el que sempre havia somiat, no era ètic per part meva marxar. Al final no competeixo per res que no sigui per ser feliç, i en aquest sentit ho he aconseguit.

Quines són les principals diferències entre un equip privat i un d'oficial?

Sobretot els recursos. La moto que nosaltres portem costa uns 40.000 euros, mentre que les seves no tenen preu. La seva suspensió ja val més que la nostra moto. Per tant, estem parlant d'una diferència molt gran. En el personal, nosaltres tenim una persona per pilot, i els equips oficials en tenen sis. Per tant, un equip oficial amb cinc pilots pot arribar a tenir una plantilla de 50 o 60 persones. Nosaltres som 15. Per exemple, jo no he tingut mai fisioterapeuta, ni assistents que fan la navegació, que t'ajuden a pintar el rumb o que t'ajuden amb l'estratègia de l'endemà.

Llavors, com s'hi pot competir, amb aquestes diferències tan grans?

No és una carrera de velocitat, és una carrera on intervenen molts factors, com la presa de decisions, no caure, l'estratègia. Això fa que, fins i tot anant amb una moto inferior, puguis guanyar un Dakar. En realitat, el nostre lloc real actualment seria darrere de les 25 motos oficials. Llavors hi ha el factor caigudes, avaries… I vulguis o no el 30% d'aquests favorits queden eliminats. També hi juga un paper determinant el pilotatge.

En un àmbit més personal, com arriba al podi del Dakar un nano nascut a Manresa i criat a Olost de Lluçanès?

Somiant molt, i els mestres segurament pensant que soc ruc. Recordo que, quan anava a EGB, els mestres deien: "Aquest nano no hi és, no en caça ni una", perquè sempre estava pensant en la moto. Era la meva vida i no m'entenien. Recordo quan els meus pares em van poder comprar una moto d'enduro per a nens l'any 94, jo tenia 14 anys i els meus pares, fent un esforç, me la van comprar de segona mà. Vaig poder anar a córrer i al cap de tres mesos es va trencar la moto. Vam haver d'esperar uns mesos perquè no teníem diners per reparar-la. Recordo aquells dies de plorar, d'estar trist. Soc una persona de valorar molt les coses, però quan ets jove i tens una passió tan gran, ho passes malament si no pots accedir-hi.

Repassem la seva trajectòria al Dakar. Després d'un debut esperançador l'any 2006, on va ser un dels millors debutants, i de les absències dels dos anys següents, torna a la competició com a motxiller del Marc Coma primer i del Chaleco López després. En aquell moment s'imaginava lluitant pel podi com en l'actualitat?

Quan feia de motxiller, no tenia moto per entrenar com la del Dakar, tampoc podia fer carreres de preparació. L'únic que podia fer era anar al Dakar i ajudar. En aquest sentit, em va servir de molt estar a la competició i aprendre del Marc Coma i del Chaleco López. Aprendre coses com ara gestionar les curses… De cadascú m'he quedat amb coses molt bones que m'han ajudat a poder competir actualment al màxim nivell.

La figura del motxiller és una de les grans desconegudes del Dakar. Quines són les funcions d'aquests pilots?

Ajudar els caps de files dels equips. Per exemple, recordo l'any 2009 amb el Marc Coma, que va trencar la roda en una etapa. El Jordi Viladoms, que era el segon pilot l'hi va donar la seva, i jo, que era el tercer, li vaig donar al Jordi Viladoms. Em vaig quedar sense res, és a dir, em vaig quedar allà quatre o sis hores sense roda, sense res. A última hora va venir un camió de KTM i em va poder donar una roda i vaig poder acabar l'etapa. Em quedaven 200 quilòmetres, la moto no funcionava bé i havia d'anar a 40 km/h. Es va posar a ploure, no veia les dunes, no veia el camí… És això, arribes de nit, però content perquè has fet una feina per al teu equip. La victòria en aquest cas del Marc es transforma d'alguna manera en una victòria nostra.

Per tant, aquell títol que va aconseguir el Marc el 2009, en part gràcies a la seva feina, el sent com a propi?

Mai me'l puc sentir meu si no l'he aconseguit jo mateix. Però em vaig sentir molt content de poder ajudar el Marc, el Jordi Viladoms, tot l'equip, i d'ajudar a fer que el Marc pogués guanyar aquella carrera.

Tornant a la pròxima edició de la cursa, i després d'haver fet podi l'any passat, sent cap pressió per revalidar o millorar aquell resultat?

No, al contrari, m'he tret un pes de sobre. Tot i anar amb una estructura privada, el meu somni sempre ha estat guanyar un Dakar, de lluitar amb els millors. Crec que en aquest sentit ho he pogut fer i m'he quedat molt més tranquil.

Aquest any, la cursa dirigida pel Marc Coma presenta una primera setmana marcada pel desert i les dunes, i una segona que inclou dues etapes marató. Creu que aquest recorregut l'afavoreix?

No ho saps mai, si t'afavoreix o no. El que és clar és que, si passen coses, millor per a nosaltres. Per tant, és important que sigui difícil, que es faci llarg, que passin coses als favorits i que a nosaltres no ens en passin. Per tant, això vol dir que nosaltres hem de fer-ho molt bé. Partint de la base que hi ha dues etapes marató, que som cinc integrants a l'equip que ens avenim molt, crec que són ingredients perquè puguem fer-ho bé. Hem d'anar dia a dia i competir el millor que sapiguem tots junts.

Diria que la navegació serà clau en aquesta edició?

La navegació sempre és molt important. Sobretot, quan hi ha un error, no s'ha de perdre la tranquil·litat. És important tenir una rutina per quan et perds. Ubicar-te, consultar el llibre de ruta, no mirar els altres pilots i perdre tan poc temps com puguis a l'hora de trobar el rumb. Tots sabem que altres pilots capdavanters han tingut atacs d'angoixa i que han arribat a perdre les opcions de cursa. Això és el que hem d'intentar evitar.

Quin és l'objectiu aquest any al Dakar? Aspirar a la victòria?

Igual que cada any: lluitar per estar amb els millors. Crec que si entrés entre els cinc primers seria un èxit molt gran i penso que després de l'any passat podem fer-ho. A més, els cinc primers classificats de l'any passat no són els cinc primers de fa dos anys, i això vol dir que som molts els que volem el mateix i que és molt difícil mantenir-se. Sé que no serà fàcil, però també sé que depèn molt de la meva part.

¿La lesió al genoll com està? Creu que li pot arribar a afectar el rendiment?

Durant l'any no he pogut fer tot el que tocava, m'he perdut dues curses i el ritme no l'he pogut agafar com sempre. Ara el dolor és més petit, tot i que encara me'n fa, però ja arriba un punt en què ets a la cursa i intentes no pensar-hi. No vull buscar excuses i intentaré competir tant com pugui. Veurem com em trobo.

Aquesta temporada acaba contracte amb Himoinsa. Quins nous reptes té al cap de cara al futur?

Tinc 38 anys, 11 Dakars a l'esquena, moltes lesions en moto i, per tant, cal rumiar-hi. El que tinc clar és que no correré mai per res que no sigui ser feliç. És a dir, no he corregut mai per un tema econòmic, no he corregut mai per res que no sigui per la passió. El que tinc clar és que ara tota l'energia va cap a aquest Dakar i després ja ho veurem. M'agradaria lògicament estar dins del món del Dakar, és la meva vida. Si no pot ser en moto, amb algun altre vehicle.