La generació que només sap guanyar

BarcelonaEl gol heroic del Barça al minut 95 significava molt més que un simple bitllet per a la següent ronda de la Champions. Era la cirereta a un partit èpic d’un grup de jugadors que no van perdre mai la fe en la remuntada, ni quan el temps s’esgotava. Era l’última gesta que li faltava a una generació de futbolistes que en més d’una dècada s’ha rebel·lat contra els impossibles en el futbol. Mai cap equip havia guanyat els sis títols possibles en un any natural. Ni mai cap equip havia aconseguit dos triplets -Lliga, Copa i Champions-. Ni cap equip havia arribat als 100 punts a la Lliga. I tampoc, fins dimecres, cap equip havia capgirat un 4 a 0 en competicions europees.

“Molts ens han volgut enterrar però aquesta generació encara no ha dit l’última paraula. Als que no hi creien, que hi tornin a creure”, deia Piqué després de golejar el PSG. El central barceloní, un dels futbolistes de la casa que han liderat el període més exitós del club, va aixecar la veu contra els que desconfiaven de les capacitats d’un vestidor que ha guanyat més de la meitat dels títols que ha disputat des del 2005: 29 triomfs en les 53 competicions disputades. El 55%.

No es tracta només de la quantitat, sinó també de la qualitat. El com per sobre del què. Als 29 títols dels últims anys, el Barça hi afegeix nou subcampionats i un seguit de registres difícils de superar. Ha guanyat vuit de les últimes 12 Lligues, porta deu anys arribant, com a mínim, als quarts de final de la Champions i ha arribat a quatre de les últimes cinc finals de Copa. A més a més, entre Supercopes i Mundials de Clubs, ha aixecat 13 de 17 títols en aquest període. “No es cansen de guanyar, aquest és el gran tresor”, comentava Pep Guardiola mentre dirigia l’equip. D’això ja farà cinc estius però la fam de títols segueix intacta. “A París estàvem molt fotuts, sabíem que era molt difícil, però aquest equip hi creia. Està fet per a això i una vegada més ha demostrat que lluita fins al final”, exposava Sergi Roberto.

Ell, un noi de la casa, va ser l’encarregat de fer el gol definitiu contra el PSG. Va néixer a Reus el 1992, un any màgic per als culers, el de la primera Champions. Va entrar a La Masia amb 14 anys i va progressar fins a arribar al primer equip, al qual va debutar de la mà de Guardiola el 2010. Jugaria un partit de Copa i s’estrenaria en una nit europea al Bernabéu, la del 0-2, la de l’expulsió de Pepe, els gols de Messi i els por qué de Mourinho. Començava guanyant, cosa que havia viscut quasi sempre a les categories inferiors i que, també quasi sempre, ha viscut després. És el reflex d’una generació que no abaixa mai els braços. Una generació que només sap guanyar.

Un model guanyador

Sergi Roberto encara no tenia ús de raó quan la directiva de Núñez va fer fora Johan Cruyff. Aquell 1996 s’enterrava definitivament la possibilitat de reconstruir el Dream Team i començava un període convuls en l’àmbit esportiu i institucional. El club va desaccelerar i va anar perdent capacitat competitiva. Els constants canvis d’entrenador i la inestabilitat institucional van anar esquerdant el club fins a arribar a una inevitable sequera de títols.

El Barça començaria a trobar l’equilibri el 2003 amb l’arribada de Laporta, que presidia una directiva formada per noms com els de Rosell o Bartomeu. L’equip traçaria la línia a seguir, econòmicament i esportivament, i començaria un període d’esplendor amb Frank Rijkaard a la banqueta. L’holandès va necessitar més de mig any per endreçar el vestidor. Però un cop posats els fonaments, ben aviat recolliria els fruits, amb una Lliga -temporada 2004/05- que trencava cinc anys en blanc. Aleshores Iniesta ja era en un equip en què destacaven els noms de Xavi Hernández i Carles Puyol, i en què començava a treure el cap Leo Messi. Amb Ronaldinho com a crac mediàtic el club guanyaria una altra Lliga i la seva segona Champions (2006).

Aquella efervescència, però, va durar poc, perquè després de coronar-se a París començaria novament una davallada, la de l’“autocomplaença”. Però el bloc es mantenia i, amb l’arribada de Guardiola a la banqueta (2008), ràpidament es recuperaria la fam de joc i de títols. El tècnic de Santpedor va polir el sistema i va canviar els rols, va apartar Ronaldinho del vestidor i va donar el lideratge a la gent de la casa. “I quan els que manen són els de casa, la cosa només pot anar bé”, reflexionava aleshores Xavi. Guardiola va entrenar l’equip quatre anys i va guanyar 14 títols de 19 possibles. I, en les tres primeres temporades, els trofeus que se li van escapar -dues Copes i una Champions- van ser per un únic gol. Després vindria Tito Vilanova, que només podria entrenar un any perquè va recaure en la malaltia. Tot i així, l’equip va deixar per a la història una remuntada contra el Milan (2-0 a l’anada i 4-0 al Camp Nou) i una Lliga de 100 punts, amb l’afegit de ser el primer cop que el Barça recuperava el títol l’any després de perdre’l.

Llavors vindria l’any de Gerardo Tata Martino, en què malgrat les crítiques l’equip va ser subcampió de Lliga i de Copa, i va aixecar la Supercopa d’Espanya. El 2014 el va rellevar Luis Enrique, que va retocar lleugerament el sistema per reactivar novament el grup de jugadors i guanyar, per ara, vuit títols de deu possibles. “El futbol és això: quan les coses no surten bé o van mal dades, intentes recuperar-te. Aquest equip i aquests jugadors són garantia de fer bé les coses”, deia el capità Andrés Iniesta.

El 6 a 1 “és una gesta”, deia Guardiola des de Manchester. “Estic molt content per aquesta generació de jugadors i per Luis Enrique”, afegia. Ell havia sigut dels primers a posar la mà al foc per aquest Barça després de perdre a París. “Us aconsello que no els critiqueu gaire. Són els millors del món. Tornaran”. I sí, van tornar.