BarcelonaSerena Williams va derrotar Garbiñe Muguruza a la final de Wimbledon ara fa dos anys. En el seu discurs, Williams augurava que algun dia la seva rival guanyaria a l’All England Club. Potser no s’esperava que seria només dos anys més tard i contra la seva germana -juntament amb la qual havien guanyat 12 dels últims 17 títols del torneig-. Ahir, Garbiñe Muguruza es va proclamar campiona (7-5 i 6-0) amb el tenis més complet que ha ofert mai. Un joc que no ha perdut ni una gota de l’agressivitat i la potència que sempre l’ha caracteritzat, però al qual ha sumat una dosi de paciència i capacitat defensiva que, ara mateix, és molt difícil de contrarestar.
Certament no és la primera jugadora que combina les dues facetes, però el seu èxit radica en el fet que sap trobar l’equilibri i dominar els tempos del partit per insistir, quan cal, en una cosa o l’altra. Sota la influència de Conchita Martínez, l’única espanyola campiona a Wimbledon abans que ella i entrenadora en absència de Sam Sumyk, l’hispanoveneçolana ha trobat la maduresa en el tenis que, curiosament, va semblar que perdia quan va guanyar Roland Garros l’any passat. De fet, des d’aleshores no havia disputat cap altra final més.
És una dada que demostra la consistència de Garbiñe en les grans cites. Una prova de la personalitat competitiva que va quedar demostrada quan va haver de superar instants molt compromesos. Com la primera pilota de trencament en contra (en el sisè joc del partit) i, amb el 5-4, les dues oportunitats de Venus per guanyar el set. En aquells tres punts va sobresortir el doble vessant de Garbiñe, atrevida quan va poder i més continguda quan va necessitar ser-ho. El fet d’obligar la seva rival a jugar un, dos o tres cops més és el que li va reportar el marge decisiu.
Venus, tot i intentar ser més prudent, va caure en la trampa d’una adversària que, després de salvar aquelles situacions delicades, es va abraonar a la recerca del break. I el va aconseguir, precisament, en el joc següent després de salvar les pilotes de set en contra. Va ser una rèplica de valentia que, paradoxalment, va deixar sense resposta la gran de les Williams, que, amb 37 anys, era la segona finalista més veterana a l’All England Club després de Navratilova. L’experiència de les vuit finals anteriors (i els 5 títols) no va ser suficient per firmar una reacció que mai no va arribar.
La batalla mental, definitiva
Primer els dubtes (cedint el servei en el primer joc del segon parcial) i després el desordre en el seu tenis (expressat en múltiples pujades a la xarxa sense sentit) van evidenciar la superioritat de Garbiñe, que havia decantat la batalla tàctica i tècnica a favor seu per més tard guanyar la mental. Una victòria en una final sota el sostre retràctil, en definitiva, tan inapel·lable com el 6-0 amb què va tancar un triomf que subratlla una evidència: si juga així, aviat tornarà a lluitar per un altre Grand Slam.
Amb 23 anys, la tenista nascuda a Veneçuela i establerta a Barcelona des de petita té un futur esplendorós. A Londres, fa dos anys, va mostrar el potencial que se li intuïa feia temps. La temporada anterior, a París, va confirmar-lo derrotant la rival que l’havia privat de guanyar el primer gran títol a Wimbledon. Un trofeu que, aquest cop, no ha deixat escapar elevant el nivell del seu tenis amb un talent innat que ha dotat amb armes que poques jugadores aconsegueixen tenir, i moltes menys saben dominar. I el que és doblement meritori: fent-les brillar amb tan poc temps.
I és que Garbiñe, fa un mes i mig a Roland Garros, no va poder evitar les llàgrimes a la roda de premsa després de perdre en vuitens contra la francesa Mladenovic. L’hispanoveneçolana era la campiona vigent i les circumstàncies en contra (inclòs el públic) no li van permetre desenvolupar el seu joc. A Wimbledon, en canvi, amb voracitat i convicció pròpies d’una alta autoestima, deixa la porta oberta a qualsevol repte. Amb la nova capacitat de defensar i la consegüent riquesa estratègica mostrada a Londres, els seus objectius no tenen sostre.
Altre cop ‘top ten’ i “molt feliç”
Gràcies al seu triomf a Wimbledon, Garbiñe pujarà al 5è lloc del rànquing i torna a uns top ten que, per potencial, haurien de ser el seu hàbitat natural. Tres finals de Grand Slam en tres anys -i les que probablement arribaran en els pròxims temps- l’eleven com una de les tenistes a batre. A l’All England Club, en tercera ronda, es va desfer de qui era número u, l’alemanya Kerber, que va marxar amb la sensació d’haver ofert el seu millor joc després de mesos molt irregular. L’únic partit a tres sets de Muguruza en tot el torneig i una soferta victòria que ja presagiava grans coses per a ella.
“Estic molt contenta per aquest títol, per haver sigut capaç de jugar a aquest nivell contra una gran rival”, reconeixia. Amb el trofeu, iguala els dos grans de la mateixa Kerber, Kvitova, Azarenka i Kuznetsova, a la qual va derrotar amb solvència en quarts. A nivell espanyol, deixa enrere Conchita i es queda a dos títols dels quatre d’Arantxa Sánchez Vicario. Maria Xaràpova (amb 5) i Venus Williams (7) són les següents de les que encara estan en actiu. La gran de les Williams va felicitar la seva rival -“Et dono l’enhorabona perquè sé que treballes de valent”- abans de mostrar la seva mentalitat guanyadora: “Qualsevol partit et deixa coses per aprendre, però més aquestes derrotes”. No en va, feia vuit anys que no disputava la final a Wimbledon i 14 des que no jugava dues finals de Grand Slam el mateix any. Aquest 2017 va lluitar pel títol a l’Open d’Austràlia i també el va perdre (contra la seva germana Serena).
Tanmateix, fins i tot Muguruza va elogiar el seu afany de superació: “Jo vaig créixer veient-la jugar, és increïble que tant de temps després sigui així de competitiva”. A ella li costa veure’s jugant a la seva edat. Les separen 14 anys, tota una vida en el món de l’esport. Aquest cop, però, la joventut ha derrotat l’experiència, perquè la maduresa no és una qualitat que únicament s’adquireixi amb el pas del temps. El repte, per a la campiona, és mantenir-la per elevar mentalment un joc excels que, com mereixia, ja ha tocat el cel sobre l’herba de la catedral del tenis.
L’any passat, a la pista central on aquesta tarda (15 h, #0) Roger Federer i Marin Cilic es jugaran el títol, els dos tenistes van disputar els quarts de final. Aquell dia, el suís va sortir-ne guanyador després de remuntar dos sets en contra. Per a alguns, un antecedent que presagia un gran duel. Però l’experiència és un grau. Per a l’helvètic serà la 29a final de Grand Slam, l’11a a Wimbledon. Un torneig que coneix més que ningú (hi acumula 102 partits) i en què podria alçar el 8è títol per convertir-se en el jugador més llorejat, superant els 7 de Sampras i Renshaw. A més, seria el seu 19è Grand Slam.
Roger Federer torna a desafiar la història
L’últim obstacle, però, serà un croat de 28 anys que l’ha guanyat un sol cop dels set en què s’han enfrontat. També era en una gran cita, a Nova York, aleshores en semifinals. Cilic, després, conqueriria el que, per ara, és el seu únic gran títol (en l’única gran final que ha disputat). Sòlid top ten, amb el suec Björkman ha trobat la consistència demostrada fins als quarts. Allà, contra Muller, i en semifinals contra Querrey, s’hi va deixar sets i qui sap si massa energia.
Acumula 4 hores i mitja més en pista que Federer, que podria emular Borg i convertir-se en el segon campió a Wimbledon en l’era Open que no cedeix ni un set. Per al suís, però, el repte no és guanyar amb solvència, sinó fer-ho a la seva edat, amb un físic envejable i evocant el tenis dels seus millors anys. A Austràlia, al febrer, ja va deixar palès que amb 35 anys, i després de set mesos allunyat de les pistes per lesió, es podia tornar a competir al nivell més alt. Avui ja explora els seus límits i mostra la il·lusió per jugar i la voracitat per guanyar que defineixen els grans campions.
