Gamarussos, racistes i homòfobs

Primer el racisme, ara l'homofòbia. En aquest cas, contra els jugadors del Betis Borja Iglesias i Aitor Ruibal. Aquest cap de setmana la manada d’energúmens ancorats al mesolític va saltar en tromba per criticar la vestimenta dels futbolistes bètics i el fet que duguessin bossa de mà en una cerimònia. "Unga, unga". La intolerància supina expressada a través del futbol, un univers ideal perquè fanàtics execrables –però també gent aparentment normal– vomitin les seves frustracions i pulsions més animals. Ja ho vam veure fa unes setmanes, quan una bona part del Bernabéu va atacar amb càntics homofòbics Pep Guardiola. I ningú va dir ni fer res, òbviament. Guardiola no és Vinícius, només faltaria.

Mal que ens pesi, perquè seria més fàcil extirpar la problemàtica; el futbol només és una expressió primària de la nostra societat. Aquest cap de setmana discutia amb un grup de pares d’un equip de futbol sobre l’afer Vinícius. Una conversa que serviria també pel que va passar amb els dos jugadors del Betis. Els progenitors asseguraven que, enmig de l’ardor de les graderies, a ells també els sortirien els crits denigrants contra Vinícius perquè és un provocador.

"Amb altres jugadors no passa", van repetir per sostenir el seu argumentari i justificar que no es tracta d’una actitud racista, sinó simplement d'un insult més. Però l’elecció d’atacar el jugador madridista pel seu color de pell, per molt mal esportista que sigui, no és neutra. No és el mateix dir-li "gamarús" que "mico", escridassar-lo que fer sons simiescos. Evidentment, totes dues opcions haurien d'evitar-se, però l'elecció de l'insult racista o homòfob porta implícita una càrrega cultural, un racisme inherent a la nostra societat, que ens apareix inconscientment. És el resultat de l'educació que hem rebut, dels inputs que continuem absorbint cada dia a través d'alguns mitjans o les soflames polítiques, del pòsit històric que tenim guardat en el fons de la ment a conseqüència d'haver crescut en un país obertament racista i homòfob fins fa no res.

Si deixem de banda els ultres del mesolític, els que són clarament de la colla "unga, unga", quan aquest pare o un aficionat qualsevol, encès per les pulsacions, vocifera un insult racista o homòfob contra un futbolista, treu alguna cosa amagada en el més profund del seu estómac. Molts d'ells tenen amics negres, gais, defensen la igualtat i aniran a manifestacions LGTBI+, si cal. Però, de sobte, amb les revolucions a mil, no ho poden evitar: apareixen les seves contradiccions. És l'herència que hem de canviar perquè almenys els nostres fills, quin remei, es decantin abans pel "gamarús".