El futur que ve i que es projecta

Barcelona“Ara es juga pitjor a tenis que abans”, ens deia Tommy Robredo en una entrevista fa uns mesos. Amb 35 anys, sap de què parla. I és que el tenis ha evolucionat i ho continuarà fent, però la qüestió, segurament, és més cap on han d’anar els canvis que es projecten. Alguns es proven aquesta setmana a Milà, on avui es disputa la final del NextGen, la primera edició del Masters de joves (fins a 21 anys).

Sets a quatre jocs, amb tie-break al 3-3. Desapareix el let (si un servei toca la xarxa se segueix el punt, no es repeteix) i també l’avantatge: amb 40 iguals, el restador escull el costat del servei i qui guanya el punt s’anota el joc. L’escalfament és més curt, un rellotge compta el temps entre serveis (25 segons) i l’ull de falcó és automàtic (sense àrbitres de línies, la tecnologia és qui canta els outs ). A més es permet el coaching, la consulta als entrenadors. Aquí, amb auriculars i micròfon obert. El públic sent tot el que diuen. Una concessió, aquesta última, més per a l’espectacle que per a la futura normativa.

No hi ha cap dubte, no obstant, que les regles van destinades a agilitzar els partits, dotar-los de més dinamisme i, al cap i a la fi, fer-los més curts. Pretenen afavorir la televisió. El seu pes, com en molts esports, és tan gran que l’ATP fa temps que pensa propostes. Per això treballa des del 2011 amb l’agència SMG Insight, que fa estudis de mercat per esbrinar tendències de futur. Per a aquestes normes, el marc han sigut 13 països, tant tradicionals com emergents, amb consumidors permanents i ocasionals de tenis.

I no és casualitat que el banc de proves sigui el NextGen: potser els organitzadors busquen convèncer les estrelles del futur perquè, en certa manera, es converteixin en prescriptors dels canvis. Tanmateix, Daniil Medvedev, un dels tres russos de la cita, va pecar de sincer: “És molt divertit, especialment al final de temporada, quan estàs més cansat”. Sense dir-ho insinua la dificultat d’aplicar-ho al circuit, on segur que suposaria un intens debat entre els professionals. I és que les novetats, en el tenis, sempre van al seu ritme. Com a mostra, les pilotes grogues. Després d’anàlisis minucioses, el 1972 es decideix fer-les oficials perquè afavorien la visibilitat a la televisió. A Wimbledon, però, no les van adoptar definitivament fins al 1986.

“Els partits que la gent recorda són els llargs, lents i amb punts increïbles”, assegurava Rafa Nadal quan se li va preguntar per la nova puntuació, ja assajada en exhibicions. “Al públic li agrada el drama i els intercanvis llargs”, afegia. I les normes ara a examen aposten per reduir la durada dels partits però en cap cas qüestionen la inèrcia del joc actual.

“Si volem veure grans serveis i tenis sense tàctica, anem pel bon camí”, deia Toni Nadal, que proposava fer raquetes més petites perquè l’habilitat i l’estratègia recuperin protagonisme.

Qüestió de temps o de joc?

Ell i molts d’altres, però, defensen i reivindiquen que el primer és la salut dels tenistes. I ja hi ha estudis que certifiquen que la potència i la velocitat amb què es juga tenen incidència directa en lesions determinades, com maluc, colze i genoll. L’any passat Rafa Nadal i Roger Federer van estar allunyats de les pistes, i aquest any hi han estat Novak Djokovic, Andy Murray, Stan Wawrinka, Kei Nishikori i Milos Raonic. Cap d’ells serà al Masters de Londres.

Venen jugadors amb talent, com els que competeixen a Milà, però el futur del tenis que es projecta ¿mirarà pels seus interessos o més pels de l’espectacle? Sempre és necessari adaptar-se, evidentment, però ¿buscant l’equilibri o explorant els límits? ¿Evolució o revolució? Aquest és el dilema.