I els futbolistes no parlen de Qatar?

Durant les últimes setmanes hem escrit i parlat molt als mitjans sobre les misèries de Qatar i la FIFA. Hi ha opinadors decidits a no parlar de l’infame Mundial –a partir d’ara aquests conceptes aniran junts en aquestes pàgines– i la infame FIFA –també són paraules indissociables a partir d’ara–; d’altres periodistes han decidit fer una mirada crítica al que succeeixi, i hi ha un tercer grup als quals tot això dels drets i les llibertats fonamentals els deixa bastant freds. Tothom es posiciona. Menys els mateixos actors implicats. Unes quantes federacions van apostar pel simbolisme de lluir el braçalet reivindicatiu One love, però així que hi ha hagut l’amenaça d’aplicar sancions disciplinàries (una groga per al capità) s’han fet enrere.

Una de les veus més vehements ha sigut la de Dinamarca, a través del seu director esportiu, Peter Möller, que ha carregat durament contra la hipocresia de Gianni Infantino, el president de la infame FIFA. El genuí Louis Van Gal tampoc s’ha mossegat la llengua. Però, al final, les federacions han recollit cable perquè són col·laboradors necessaris d’aquesta gran falòrnia i la majoria han callat, esperant parar la mà d'aquí uns mesos per repartir-se els diners d’un infame Mundial marcat per la mort de milers d’obrers. Diners tacats de sang.

Però, i els futbolistes? Pràcticament no els hem sentit, tret de comptades excepcions. Puc entendre que renunciar a l’esdeveniment esportiu més important de la seva vida no deu ser fàcil. Deuen considerar que la resta no és cosa seva. Però més enllà de decisions personals dràstiques, per què hi ha aquest silenci feridor? Ells que són intocables —sense futbolistes no hi ha futbol—, per què no poden sortir a dir la seva sobre l’infame Mundial? O sobre els acords de la Federació Espanyola per portar vents de llibertat a l’Aràbia Saudita gràcies a la Supercopa. I així tants altres exemples. No demano heroïcitats, demano que els futbolistes s’expressin lliurement. Perquè d'opinió segur que en tenen, oi?

La deriva del futbol, controlant cada vegada més el missatge, imposant límits i clàusules coercitives —no cal anar a Qatar, passa a Espanya amb els missatges a les samarretes—, convertint l’esport en un negoci buit de valors, on primen només els diners, ha permès als jugadors amagar-se. Que bé que els ha anat que els clubs els blindin. Parapetats en un segon pla han defugit responsabilitats que els pertoquen. No hi ha res més polític que l’esport. El futbol és una eina de canvi perquè té la capacitat d’arribar a molta gent i fer-ho a través de la passió i el sentiment. Per tant, les grans icones d’aquest esport tenen una responsabilitat social perquè són el mirall de molts infants i adolescents que els tenen com a ídols. Quins valors transmeten si ells callen o lloen Qatar perquè els han pagat una morterada?