Els futbolistes que més admiro no sempre juguen al Barça

És possible que, fa un temps, maleís en Pere Milla. Jo i uns quants catalans més, quan va guanyar el segon pal al camp del Girona per marcar, en el darrer segon, el gol que deixava l'equip gironí sense ascens a Primera. Va pujar l'Elx de Pacheta. Sí, va fer mal. Però en Pere Milla s'ho mereixia.

Dos dels meus jugadors preferits de Primera Divisió són l'Edgar Badia i en Pere Milla. Un barceloní i un lleidatà, plegats a l'Elx. No tots els jugadors que més admiro juguen al Barça, no. Alguns potser no tenen tant talent com Pedri o Nico, però la seva història m'emociona. Dos jugadors que mai ocuparan portades com els del Madrid o el Barça, però que simbolitzen el futbol que m'agrada. El de picar pedra, de tenir un somni i cuidar-lo. El de caure i aixecar-se. Tots dos n'han vist de tots colors, arribant a Primera pel camí més llarg.

Badia, recordem-ho, era el porter del Reus quan aquest equip no va poder acabar la temporada a Segona a la meitat del campionat. Ell va ser un dels jugadors que va atipar-se'n, després de mesos sense cobrar, i va quedar sense contracte just quan pensava que s’havia fet un lloc al futbol professional. No devia ser fàcil veure per televisió els partits de Segona, on ell jugava, durant aquells mesos sense feina. A l’Elx tampoc ho ha tingut fàcil. Hi han passat porters de més renom, com Kiko Casilla o Gazzaniga. Però sempre acaba jugant ell.

Amb Pere Milla, tres quarts del mateix. Format al Lleida, un club que ara viu un moment dramàtic, va buscar-se la vida com a futbolista marxant cap a l’oest, en lloc de fer-ho a Barcelona. Al Getafe va arribar a ser convocat amb el primer equip, però quan semblava que podria debutar, el van fer fora. Milla s’ha guanyat el sou al Numància o a un Eibar on va poder debutar a Primera després de dues cessions, amb 25 anys. Però ha estat amb l’Elx, on acaba contracte, on ha pogut sentir-se jugador de Primera.

Quan els veig penso en tots aquells jugadors que s’han quedat a les portes. Penso en aquells cromos que tenia de petit, quan m’aprenia de memòria tots els equips. Noms que de tant en tant tornen, quan recordes el lateral dret del Burgos o el central de l’Extremadura. I rebuscant a internet, t’adones que van jugar un munt de partits, a Primera. Van viure el seu somni, com Badia i Milla. Podran explicar que van plantar cara al Madrid, al Santiago Bernabéu. No ho pot dir tothom. Quin mèrit que tenen, aquests futbolistes.