Quan la veterania és un grau
José Miguel Morales, porter del Badalona, és el jugador de més edat que juga en categories estatals
BarcelonaEstà a punt de fer 43 anys. El dia de Sant Esteve els celebrarà. Però s'entrena amb l'energia i les ganes d'un debutant. "Si no anés a entrenar, aniria a treballar. Per a mi és una feina agradable, on gaudeixo cada dia. Treballo, però això m'apassiona!". Són paraules de José Miguel Morales, porter del Badalona, ara per ara el jugador en actiu més veterà de totes les categories del futbol estatal, des de Primera fins a Segona B. És incombustible i qualsevol aficionat del futbol català l'ha hagut de veure jugar si l'equip que segueix ha jugat a Segona B, categoria on el barceloní ha fet carrera. "Vaig debutar a Segona B amb 24 anys i fins avui", resumeix.
"Em trobo bé i tinc ganes de seguir. Sempre que surti al camp i no faci el pena, voldré seguir. Arribarà un any que ningú em voldrà, així que em faré a un costat, agafaré altres camins i hauré disfrutat fins on m'hauran deixat", avança. Per ara, està al Badalona complint la dotzena temporada seguida a la categoria de bronze del futbol estatal (set al Sant Andreu i cinc al conjunt escapulat). "He tingut la sort de tenir molt bons entrenadors. Un d'ells em va canviar els hàbits i em va fer entendre que havia de viure per al futbol i no del futbol. A mi no m’agrada el futbol, m’apassiona! I visc per ell", apunta.
De fet, quan acaba l’entrenament, dina ràpid i segueix treballant. ‟A la tarda marxo amb els nanos de l'Espanyol, on estic d'entrenador de porters. És una feina, però gaudeixo d'allò més", comenta. Futbol, futbol... i més futbol. "La idea és seguir a l'Espanyol quan deixi de jugar. Allà em sento valorat i crec que confien en mi. Estic amb els cadets, perquè l'entrenador de juvenil viatja. M'ho han proposat, però amb el futbol no puc estar a dos llocs a la vegada. Porto tres anys formant-me i preparant el futur", recorda.
Juga de porter, però no sempre ha estat així. Va començar a l’escola jugant sota pals i la Grama el va fitxar. Però un dia va haver de canviar de posició. "Em mossegava molt les ungles. Fins al punt que un dia em va sortir un repeló, se’m va infectar i no vaig poder jugar de porter perquè no podia posar-me el guant. El meu pare va parlar amb l’entrenador i li va dir que m’hi portés, que ja jugaria els últims 20 minuts de jugador. I vaig fer dos gols, així que em vaig passar dos anys jugant al mig del camp. El tercer any, el meu tiet va signar per la Grama com a entrenador i no trobava porter. Em va demanar que m’hi posés fins que arribés algú. No va arribar ningú, vaig fer tot l’any i a partir de llavors, sempre de porter excepte quan jugo amb els amics", relata.
I de porter ha defensat els colors de diversos equips, però també de la selecció catalana. "Si m’hagués de quedar amb alguna cosa... quan vaig pujar a Segona A o qualsevol partit de la selecció catalana, com el que vam disputar contra l’Argentina de Messi, que vaig tenir la sort de jugar a la segona part", indica.
La família, pel davant
Per a Morales, la seva professió és important. Però la família encara ho és més. La seva dona Sonia i les seves filles, Paula i Judith, són el seu "motor". "Vaig arribar al Terrassa sent jove. Els diners, òbviament els poses en un lloc preferent perquè saps que això és curt. Jo sé que quan ho deixi, als tres mesos hauré d'estar treballant. Però els diners no ho són tot. L'estabilitat emocional, familiar... han estat per sobre de moltes coses. Quan vaig estar a Terrassa, després de baixar a Segona B, em van oferir anar a Múrcia, que estava a Segona A. I estant al Sant Andreu, Natxo González em va trucar per anar a l'Alabès. A tots dos els vaig dir que era molt lluny, que caldria canviar-ho tot. I jo sense les meves filles no marxo enlloc. Elles i la meva dona són el motor de la meva vida i estan per davant de tot", conclou.