El Tottenham, el club que continua un any més exiliat
Els Spurs encara juguen a Wembley pel retard en les obres del seu nou estadi
Londres“Si haig d’ajudar per acabar-lo, i fer feliços els fans, m’hi poso quan acabi els entrenaments”. Això deia la setmana passada Mauricio Pochettino, l’entrenador del Tottenham, en la prèvia del partit de la Copa de la Lliga contra el Watford. Parlava de l’estat de construcció del nou estadi del club que, amb menys de cent metres de diferència, pràcticament ocupa el mateix solar on s’havia alçat l’històric recinte de White Hart Lane.
La demolició del vell camp va tenir lloc el maig del 2017, després de 118 anys de futbol presidits en bona part pel gall de bronze de la tribuna oest, el mateix gall que es perfila a l’escut. Les primeres obres del nou estadi, amb tot, havien començat abans, a mitjans del 2015. I s’havien d’enllestir el juliol d’aquest estiu, a temps perquè els Spurs inauguressin la nova casa coincidint amb l’inici de la temporada. Però el 13 d’agost, menys d’una setmana abans del primer partit de la Premier amb el Liverpool, el club va anunciar el retard en l’obertura: una evidència inevitable, atès què es veu des de fora. Versió oficial? Raons de seguretat. L’exili dels Spurs, doncs, continua. De moment no hi ha cap data segura perquè s’acabi. Com ja va passar la temporada anterior, la Premier i la Champions es juguen a Wembley, un canvi no només geogràfic, sinó també cultural i social. El popular barri de Tottenham, al nord-est de Londres, prop dels aiguamolls urbans de Walthamstow, no hi té res a veure. Amb Wembley, a l’oest, hi ha una diferència com de la nit al dia. I quan Wembley no està disponible, els Spurs es traslladen a altres escenaris com el camp de Milton Keynes, a 80 quilòmetres al nord de la capital, on van rebre el Watford.
Una passejada per la rodalia del nou estadi permet comprovar que els murs de totxo marronós que definien les tribunes laterals s’han substituït per una moderna estructura circular, folrada amb vidre i grans plafons d’alumini. Als gols, durant la construcció, destacaven els arbres d’acer que suporten les graderies, ara també coberts. Però la grandiositat del projecte, que té un cost oficial de 880 milions d’euros -va començar en 450 i probablement superarà els mil-, i alguna maqueta i reconstrucció fotogràfica que es pot veure als voltants, no amaga un present caòtic.
Encara que resulti paradoxal, les presses han sigut un factor clau en el retard de la finalització de l’obra. Sky News va informar a mitjans d’agost "que hi ha un munt de treballadors que no poden accedir a determinats emplaçaments de la instal·lació a causa del nombre addicional d’empleats que es van destinar per ajudar a completar la feina a temps". El resultat de la falta de coordinació.
Problemes i polèmiques
La publicació especialitzada Construction News (CN) assegurava el 20 de setembre que en el termini de dues setmanes es va fer i desfer la mateixa feina de conduccions d’aire condicionat per dues brigades diferents. Una estructura de gestió ben poc clara, una organització caòtica i una mala comunicació han comportat errors, sovint dels electricistes subcontractats. La mateixa CN també recollia el testimoni d’un grup de treballadors que asseguraven que alguns col·legues prenien drogues i alcohol durant les hores de feina.
¿Qui paga els plats trencats d’una obra que ha desbordat el pressupost? Els socis. Abans que obri el nou camp, l’encariment de les quotes ha sigut espectacular i ha empès alguns grups de seguidors a protestar. Increments d’entre el 25% i el 50% dels abonaments allunyaran una generació de seguidors joves del club, es queixen.
“Atrevir-se és fer”, diu l’eslògan dels Spurs. El Tottenham s’ha atrevit amb un estadi d’última generació amb l’objectiu de maximitzar beneficis. Ha seguit el camí de l’Arsenal i mostra el camí a seguir al Liverpool, que té pendent la modernització d’Anfield Road. Però canviar de casa per als grans clubs anglesos és tan necessari com problemàtic. Com ha dit Pochettino: “Som víctimes del nostre propi èxit”. I d’una inversió molt elevada que s’ha cobert, en part, amb un crèdit de 440 milions d’euros, a pagar en cinc anys.
Tant gran és la pressió financera que l’equip ha sigut el primer club de la Premier que no ha incorporat cap nou fixatge a l’estiu. L’estrella del Crystal Palace, Wilfried Zaha, guanya 134.000 euros a la setmana. El màxim salarial dels Spurs és de 112.000. Només Harry Kane el trenca. En guanya 225.000 per setmana, incloses primes. Però no hi haurà primes sense títols i no hi haurà títols sense un equip prou competitiu en un mercat cada cop més voraç. L’estadi és una inversió a molt llarg termini. “Per a les pròximes generacions”, diu Pochettino.