Sergio González, un any d'adaptació per fer segura una aposta arriscada

BarcelonaAquest dijous fa un any que Sergio González va ser presentat com a nou entrenador de l'Espanyol. Estava nerviós, emocionat, il·lusionat. També estava convençut de les seves possibilitats, tot i que parlava amb aquell realisme que, en els següents mesos, ha envoltat sempre les seves accions, al terreny de joc i davant la premsa. En el seu discurs d'aquell 28 de maig del 2014, Joan Collet no podia amagar una barreja entre un punt de pànic i una bona dosi de fe. L'aposta per un tècnic de la casa, que venia del filial blanc-i-blau però que acumulava poca experiència a les banquetes després de penjar les botes pocs anys abans, semblava una fórmula de poc risc econòmic però vertigen esportiu. I era Òscar Perarnau, amb el seu to tranquil i seriós, rígid fins i tot, el que estabilitzava les emocions. El que revestia de serenor la cadira tremolosa d'entrenador i president.

Dotze mesos després, l'aposta de Sergio González s'entén com un encert a l'Espanyol i se celebra a les oficines de Cornellà de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. El club s'ha quedat a les portes d'Europa, amb una de les millors puntuacions dels últims anys i, a més, ha trobat un fil futbolístic amb segell de la casa. I són diverses les claus que han fet possible que la tria del tècnic hagi passat d'aventura a realitat.

De l'idealisme al realisme tàctic

Fruit de l'atreviment jove, gairebé de futbolista, de Sergio González, l'Espanyol va començar la temporada amb un futbol alegre i dinàmic que va haver de matisar amb el pas de les jornades. L'equip incorporava els dos laterals, es desplegava massa en atac sense protegir-se prou bé en la transició. Els resultats i, sobretot, la facilitat amb què concedia ocasions i encaixava gols, van obligar el cos tècnic a revisar el seu esquema i ser més prudents. L'equip va passar a prioritzar la seva organització defensiva per no ser tan vulnerable. Es va passar a ser molt més agressiu (l'Espanyol ha acabat l'any com el segon equip de la Lliga amb més targetes grogues (129), amb Víctor Sánchez com el futbolista més amonestat del campionat (18)). L'entrenador no va amagar en cap moment que s'havia hagut de fer un pas enrere per corregir errades del primer tram de curs. En la segona volta, l'equip ha reduït considerablement els gols encaixats (de 29 a 22) i ha consolidat una parella de centrals molt versàtil, amb Álvaro i Héctor. L'invent de Javi López de migcentre, en detriment de Cañas, i la capacitat d'anar encaixant a l'onze titular als futbolistes més en forma (Abraham, Salva Sevilla o Montañés, Stuani o Caicedo, Fuentes o Arbilla) ha permès que sempre es mantingués la intensitat.

Sobre un estil més reactiu, a cops de contraatac en moltes ocasions, l'Espanyol ha pogut trobar l'estabilitat de joc necessària per sumar punts i ser competitiu. L'inicial 4-2-3-1 va passar a un 4-4-2 que ha conviscut amb el 4-3-3 i, fins i tot, amb un 5-3-2 especialment útil per assegurar mínims avantatges en els minuts finals. La flexibilitat tàctica del grup ha sigut una de les millors armes de Sergio per treure tot el suc a la seva plantilla.

Aposta per gent de la casa

Un dels noms propis més importants de la temporada és el de Rubén Duarte. El lateral esquerre de l'Espanyol, que fins i tot ha rebut la trucada de seguiment de la selecció espanyola, va debutar al gener en els vuitens de final de la Copa del Rei i, des de llavors, s'ha anat consolidant en la línia defensiva de l'equip. És, gairebé, un invent de Sergio González, a qui tampoc va tremolar el pols per donar presència a Eric Bailly. Les aparicions del poderós central del planter van obrir-li la porta del Vila-real, on va ser traspassat al mercat d'hivern.

Joan Jordan i Jairo Morillas, a més del porter Pau López, són els dos altres futbolistes que han anat apareixent en els plans de Sergio González, que ja té assegurat l'ascens al primer equip del central Antonio Raillo, una de les promeses del planter blanc-i-blau. La sintonia del tècnic amb els coordinadors del futbol base, Jordi Lardín i Àngel Morales, és màxima.

Exprimir la plantilla i fer pinya al vestidor

Quan les lesions o les sancions han obligat a exagerar les rotacions, Sergio González no ha dubtat en comptar amb el planter. Això, de fet, va provocar que al mercat d'hivern, el cos tècnic decidís prescindir dels futbolistes que estaven sent habitualment descartats o desconvocats, com Álex Fernández, Carlos Clerc o Manu Lanzarote. Es volia treballar amb un grup reduït, evitar distraccions al vestidor i tenir el màxim de futbolistes implicats.

La decisió també va acabar resultant encertada. Perquè, a més de la conseqüència esportiva, ha ajudat a revaloritzar la plantilla blanc-i-blava, una de les que més ha crescut en valor de mercat. L'Espanyol ha visc créixer el valor de mercat de la seva plantilla en un 32%. Sense comptar els tres clubs que pujaven de Segona i que era obvi que guanyarien presència amb el canvi de categoria (Eibar, Còrdova i Deportivo), l'Espanyol és el quart club amb més creixement de la Lliga, per darrere del València (88,7%), el Vila-real (54,8%) i el Sevilla (38,6%). L'èxit, però, és que el pressupost amb què va haver de treballar Perarnau per dissenyar el grup està molt lluny dels que tenien a Mestalla, el Madrigal o el Pizjuán.

Fiabilitat de resultats

I una altra de les claus de l'equip ha acabat sent la seva relativa regularitat. En els 46 partits oficials que l'Espanyol ha disputat aquesta temporada (38 de Lliga i 8 de Copa del Rei), Sergio González ha acumulat un balanç de resultats que el situen entre els entrenadors més destacats de la història del club. El tècnic ha acabat amb un 39,13% de derrotes i un 36,96% de victòries. Aquesta dada, sobretot pel que fa a la capacitat de com a mínim empatar i puntuar, el deixa per davant d'històrics com Patricio Caicedo (39,68% de victòries però 46,56% de derrotes entre els anys 1930-1950), José María Maguregui (39,22% de victòries però 43,14% de derrotes entre 1980-1983) o Ricardo Zamora (40,85% de triomfs per 42,25% de partits perduts, entre el 1955-1962). De l'actualitat, les dades de Sergio milloren fins i tot les d'Ernesto Valverde o Mauricio Pochettino, que van veure com els trams finals del seu cicle espatllaven ratxes millors.