BarcelonaLes graderies de molts camps de futbol de Barcelona on durant anys creixen herbes tornen a omplir-se. Clubs com el Sant Andreu i l’Europa viuen un moment dolç en l'àmbit social, aconseguint batre els seus propis rècords de socis. L’equip andreuenc, que va aconseguir un dramàtic ascens a la Segona RFEF a Salamanca fa uns mesos, s’enfila per sobre dels 2.500 socis. Si fa un any necessitava tot l'estiu per superar els mil socis, enguany en una setmana va aconseguir-ho, amb més de 1.000 altes. Alguns d’aquests socis curiosament estrangers, gent que s’ha enamorat del club per les xarxes socials o durant una estada a Barcelona. La major part, però, gent amb arrels a Sant Andreu, tot i que potser ja no hi viuen. I molts d'ells, joves. El seu rival, l’Europa, també somriu. Els graciencs, que van aconseguir l’ascens a Segona RFEF directament gràcies en part a un empat agònic precisament al camp del Sant Andreu a finals de temporada, en un partit amb 6.000 persones al camp, han passat per primer cop en dècades dels mil socis i continuen sumant altes.
Als dos clubs s’admet, entre bromes, que la rivalitat entre les dues entitats ha estat un factor clau per aconseguir engrescar cada cop més gent jove. Els derbis entre escapulats i quadribarrats han estat tensos, elèctrics, amb gran ambient al camp i grups de joves organitzats animant. El poble, Sant Andreu, contra la vila, Gràcia. En els dos casos, els dos clubs han estat punt de trobada de joves d’esquerres independentistes que troben als barris allò que no troben al camp del Barça o la Kings League. "Una comunitat, un espai solidari. Un lloc on et sents escoltat, part del club. Una forma de viure diferent, molt lligada a defensar un model de barri, de vila i de ciutat", diu l'Albert, europeista. El fet de tenir grups de joves organitzats ha donat color a estadis com el Nou Sardenya, el Narcís Sala o el camp del Júpiter, tot i que també ha provocat polèmiques, com la famosa pancarta dels andreuencs on es veia un porc degollat amb la samarreta de l'Europa i el lema "A tot porc li arriba el seu Sant Martí" el 2007. També s'han viscut algunes baralles a les graderies, especialment en partits contra equips que tenen radicals d'extrema dreta.
L'Europa i el Sant Andreu lideren el renaixement del futbol de barri. Si fins als anys 70 i 80 era normal veure camps plens de gom a gom de Sants a Nou Barris, de mica en mica les graderies van buidar-se. "L’impacte de la televisió, amb nous canals, les noves tecnologies o els anys daurats del Barça poden ser claus per entendre per quina raó els camps van buidar-se. Als anys 90 el futbol es globalitza amb la llei Bosman, apareix una nova oferta de televisió en què podies veure molts partits i el Barça va fer-ho molt bé, i això va centrar l'atenció de bona part de la ciutat. Per què torna ara la gent? El futbol modern, aquest futbol negoci, expulsa els aficionats locals. Horaris complicats, preus molt alts, tenir poc pes en el dia a dia del club... Molts executius de clubs grans ja no cuiden els aficionats locals, els veuen com una molèstia", diu el professor d’història Carles Viñas, especialista en grups d’animació al futbol.
El Sant Andreu va arribar a tenir menys de 400 espectadors en moments baixos a finals dels anys 90. Ara les graderies del Narcís Sala solen tenir mitjanes de més de 3.000 persones de manera habitual, amb pics de 5.000 espectadors. A més, acaba d’encertar apostant per un acord amb la renascuda empresa tèxtil Meyba. L'impacte d'aquest anunci, amb una treballada posada en escena a les xarxes amb models joves, com el membre del grup andreuenc Ginestà, Pau Serrasolsas, gran aficionat del club, va servir per tenir més de 300.000 interaccions a les xarxes en 24 hores. Club patidor, el Sant Andreu ha encertat el paper que vol tenir, després d'anys de tenir presidents que posaven diners, però que no sempre connectaven amb l'afició, com l'expresident del Barça Joan Gaspart o Dinorah Santana, l'exdona del futbolista Dani Alves. El lema del club ara és "Forjats en l'adversitat", lema que ha connectat amb la gent del barri.
Meyba, tot un èxit
L'aposta per Meyba coincideix amb una política de comunicació moderna, que provoca que sigui un dels clubs de Segona RFEF amb més interaccions a les xarxes. I gràcies a aquesta política, s'ha trobat amb sorpreses, com veure com un jove danès, Alexander Liebach, acaba al camp després de descobrir en una aplicació per buscar partits de futbol que hi havia partit al Narcís Sala. "Vaig veure un estadi vell, però un futbol proper, passional. Vaig sentir que era especial", explica. Ara s'ha fet soci. La major part de gent jove que torna als camps, però, és local amb idees molt clares. "En part és una reacció a la gentrificació de Barcelona. No és una casualitat que el fenomen sigui fort en dues zones que històricament tenen un teixit social fort, amb una reacció d’autodefensa per defensar la vila, el poble. Un rebuig a aquesta Barcelona aparador, turística, és tornar al club de tota la vida", explica Viñas. En altres equips de barri històrics, com el Sants, el Martinenc, l'Horta o el Júpiter, també passa, però encara amb menys força que a Sant Andreu o Gràcia. A la Muntanyesa, ja fa dues dècades que tenen mitjanes d'aficionats altes amb molta gent jove, una manera de reivindicar també un territori, un barri.
A l’Europa, on l’ascens del primer equip a Segona RFEF va coincidir amb un canvi de directiva, una de les grans apostes és la igualtat de gènere. De fet, va ser un any de doble ascens, ja que el primer equip femení jugarà a la Segona Divisió. L’any passat en alguns partits fora de casa més de 100 persones van animar les jugadores. La directiva, que encoratja els aficionats per anar al camp tant quan juguen ells com quan juguen elles, ha posat aquest any a disposició de les dones que ho vulguin una reducció de l'import d'un 20%. Des del 2021 els seus estatuts recullen que el club gracienc es declara antifeixista, antimasclista, antihomòfob, antiracista i antibullying, així que han apostat per aquesta mesura per denunciar la bretxa salarial. Amb les darreres dades disponibles, la bretxa salarial de gènere se situa ara en 5.175 € de diferència entre el guany mitjà anual dels homes (27.643 €) i el de les dones (22.468 €), és a dir, un 23% prenent com a base el guany de les dones. "Estem decidits a marcar la diferència i lluitar contra la desigualtat de gènere en tots els aspectes de la vida, inclòs l'esport", afirma Hèctor Ibar, president de l'entitat. "Volem fer un pas endavant i mostrar el nostre suport a les dones. Aquest descompte en l'abonament no és només una manera de demostrar el nostre compromís, sinó un pas més en el camí d'encoratjar més dones a formar part de la nostra família. Cal que les dones siguin protagonistes del dia a dia de l'Europa".
L'Europa i el Sant Andreu es veuran les cares aquest dissabte (21 h) al Nou Sardenya a les semifinals del torneig d’històrics, competició que fa anys que defensa el futbol de tota la vida, aquell amb arrels. Una idea nascuda el 1984, quan el president del Martinenc, Manuel Dengra, va tenir la idea de crear un torneig entre els clubs amb més història de Barcelona per celebrar els 75 anys de la seva entitat. Ara es juga la 37a edició d’un torneig que durant tres anys no es va poder fer per diferents raons. Just l’any en què Dengra ha deixat de ser president del club, el Martinenc continua organitzant la cita amb èxit, mentre veu com el seu futbol base té una bona salut, amb més de 1.500 joves. L'espurna del futbol de tota la vida continua viva en clubs com el Martinenc, el Sants, la Muntanyesa, l'Horta o el Júpiter, tot i que mouen xifres de gent inferiors a andreuencs i graciencs. La tendència, però, és a l'alça. "Just quan molts deien que els clubs moririen perquè tothom miraria la TV, estem demostrant que tenim barris vius", explica el Pol, membre d'un grup d'animació andreuenc.