La resistència del mourinhisme

BarcelonaJosé Mourinho ha tornat a una final europea cinc anys després. Ho ha fet lluny del focus de l'elit, amb el Roma i a la Conference League, la tercera competició continental. El tècnic portuguès va abandonar Madrid fa gairebé una dècada i el pas dels anys ha anat evidenciant la seva decadència com a tècnic. Mourinho encara és aquell personatge que desitjava guanyar sense preguntar-se com, tot i que cada vegada ho fa menys sovint. A Roma, però, ha instal·lat un clima que ha connectat amb una part de la ciutat i l'ha convertit en un ídol de masses. Aquest dimecres, davant del Feyenoord (21 h, Movistar Liga de Campeones), intentarà portar l'equip giallorosso al seu primer trofeu continental.

A Mourinho només el mou una cosa: guanyar. I per fer-ho, és capaç d'utilitzar el joc brut a les sales de premsa o menysprear els seus jugadors. No ha canviat amb els anys: aplica l'estratègia de la terra cremada. "El mourinhisme no és un corrent tàctic, ni tan sols merament futbolístic, té quelcom de contracultural. És una forma d'entendre la competició. Va haver-hi una identificació entre el Reial Madrid i la personalitat i els valors de Mourinho –lideratge, competitivitat i agressivitat– fins al punt que la majoria de jugadors blancs van esdevenir militants del mateix mourinhisme", recorda el periodista Javier Pérez Mojica.

Des que va abandonar el Santiago Bernabéu, Mourinho ha anat allunyant-se dels títols. Amb el Chelsea, això sí, va guanyar una Premier League. L'hivern de la temporada següent, els blues el van acomiadar amb l'entitat ocupant la setzena posició. Amb el Manchester United no va ser capaç de revifar un projecte en caiguda lliure des de l'adeu d'Alex Ferguson, malgrat aixecar una Europa League. Tampoc ho va aconseguir amb el Tottenham, que va desfer-se de Mauricio Pochettino mesos després de ser finalista de la Lliga de Campions. El vestuari va acabar completament dividit. "A Mourinho el va consumir la guerra ideològica-futbolística entre el 2009 i el 2012, primer amb l'Inter de Milà i després amb el Madrid, en tots dos casos contra el Barça, en què es va acabar convertint en una figura extremista. Mai al futbol he vist que un entrenador tan brillant hagi degenerat tan ràpidament, és una de les caigudes més dantesques i desconcertants que recordo", explica Ander Iturralde, analista de la Premier League.

"La primera meta de Mourinho va ser frenar el domini absolut del Barça de Guardiola, aquest va ser el seu títol més valuós al Madrid. El seu llegat sobreviu, perquè part dels èxits europeus dels blancs li són atribuïbles pel concepte competitiu. Encara avui hi ha seguidors blancs que es consideren mourinhistes abans fins i tot que madridistes", remarca Pérez Mojica. El futbol canònic de Mourinho, més d'ànima que de pissarra, va continuar escrivint-se sota el mateix relat de resistència, de trinxeres, una vegada va deixar enrere Madrid. "Quan no guanya, no li queda res. Crea una obsessió histèrica per la victòria. Si perds creient en un procés, pensant que la derrota d'avui et servirà per vèncer l'endemà, tens marge de millora. Per a Mourinho, en canvi, tot és una guerra. Amb ell, no hi ha marge per créixer", comenta Iturralde.

El mourinhisme l'uneix a Roma

El personatge no ha evolucionat: Mourinho continua oferint rodes de premsa frenètiques, s'abraça a l'excusa dels arbitratges i poques vegades fa autocrítica. En aquesta Conference League, va patir la derrota més escandalosa de la seva carrera al perdre 6-1 al camp del noruec Bodo/Glimt. "He decidit posar aquest onze, és la meva responsabilitat. Volia donar una oportunitat a futbolistes que no juguen gaire, però hem perdut contra un equip que tenia més qualitat. És així de simple. El millor d'avui és que ja no em tornareu a preguntar per què jugo sempre amb els mateixos onze", va recriminar al final del partit. Segons Corriere dello Sport, després d'una altra derrota, es va dirigir als jugadors dient: "El defecte més gran d'un home és la falta d'ous i de personalitat. I vosaltres sou persones sense collons. Si teniu por de jugar partits grans, aneu a jugar partits a la Serie C (Tercera Divisió)".

"Roma necessitava una sacsejada i és el que ha portat l'entusiasme de Mourinho. Va entendre que aquesta és una ciutat passional, amb un gran sentiment de pertinença, i l'afició està encantada amb ell. Aquest any les coses no han anat gaire bé, però l'estadi s'omple gairebé a cada partit", explica Marco Juric, periodista que segueix l'equip. A Roma, a causa de la falta de profunditat de plantilla, donen per molt bona la temporada: han quedat sisens a la Serie A i han arribat a una final europea.

"La nostàlgia és l'única distracció per a qui no creu en el futur", deia Jep Gambardella a La grande bellezza des del seu àtic a Roma. A la final de la Conference, Mourinho intentarà aturar la decadència com a entrenador abraçant-se, una vegada més, a un immortal mourinhisme.