Per què els futbolistes tenen més risc de patir Parkison i demència

BarcelonaPoques imatges televisades són més angoixants que les d'un futbolista estirat a la gespa després de rebre un cop al cap en una acció defensiva. I no n'hi ha cap de més eufòrica que la d'una rematada de cap que puja al marcador en els últims minuts de partit. Tot i que el futbol es juga eminentment amb els peus, el cap hi té un paper importantíssim. Ara, un estudi retrospectiu de l'Hospital Clínic de Barcelona alerta de les greus conseqüències que els cops reiterats poden provocar en els futbolistes professionals dècades després de retirar-se, les quals poden començar amb un trastorn del son i, en alguns casos, derivar en una malaltia neurodegenerativa com la demència. Segons els autors, haver jugat a futbol no es pot considerar un factor de risc com a tal, almenys de moment, per a aquestes patologies atenent només als resultats del seu estudi, però sí que avisen que la proporció d'exfutbolistes afectats per alguna de les dues malalties és significativa respecte a la població general i aquesta línia d'investigació requereix anàlisis més profundes. 

La investigació s'ha fet a partir de la informació de 228 homes, sis dels quals havien jugat a futbol de manera federada entre els anys 60 i 70, i s'ha publicat a la revista Journal of Neurology. Tots ells han estat atesos al centre de Trastorns del Son del Clínic entre el març del 1994 i el març del 2022. La hipòtesi dels investigadors catalans era que jugar a futbol de forma professional és un factor que contribueix a la predisposició a patir un trastorn del son en fase REM, que s'associa al mal descans en persones de més de 50 anys i en què l'afectat es mou bruscament mentre dorm perquè pateix malsons en què se sent atacat o perseguit i ha d'emprendre una fugida. En alguns casos poden cridar, plorar o donar puntades de peu i cops de puny i, per tant, no hi ha cap relaxació muscular.

En aquest període d'estudi de gairebé 30 anys, 338 persones van ser diagnosticades amb un trastorn del son REM al Clínic, 228 dels quals eren homes i un terç van desenvolupar una malaltia neurodegenerativa després d'un període de seguiment de 7 anys. El neuròleg de l'Hospital Clínic i coordinador de l'estudi, Àlex Iranzo, ha explicat que el trastorn de conducta durant el son REM és l'avantsala i la primera manifestació de malalties neurodegeneratives com el Parkinson o la demència amb cossos de Lewy, en què s'observa una acumulació de dipòsits de la proteïna alfa-sinucleïna (que per ara no se sap com i per què se sobreprodueixen). La correlació és impactant: el 25% de les persones amb el son REM alterat pateixen alguna demència en cinc anys; passats 10 anys, la xifra augmenta fins al 75%. I una de les causes d'aquest trastorn del son s'associa als traumatismes cranioencefàlics, en què hi ha una pèrdua neuronal progressiva.

Percentatge superior a la resta de la població

Els futbolistes tenen un 50% de probabilitats de patir almenys una commoció cerebral al llarg d'una dècada de carrera, sigui per topades amb altres jugadors o contra el pal de la porteria o la mateixa pilota. Per això, els investigadors van voler identificar quants d'aquests pacients que acudien a la consulta per un trastorn del son REM havien estat futbolistes professionals. "La nostra línia hipotètica és senzilla: associem haver jugat a futbol de manera professional i rebre impactes reiterats al cap al desenvolupament d'un trastorn REM i demència", resumeix Iranzo. Dels 228 homes atesos al Clínic, sis havien jugat a futbol federadament quan tenien entre 18 i 36 anys i havien tingut una carrera de 13 anys de mitjana. "Dos havien jugat a Primera Divisió, dos a Segona i dos a Tercera. Tres eren davanters, dos defenses i un era porter. La meitat van patir una commoció cerebral durant un partit", detalla el neuròleg.

En el moment del diagnòstic, tots els futbolistes retirats del grup d'estudi (sis) tenien biomarcadors de malalties neurodegeneratives: cinc van acabar desenvolupant Parkinson (tres), i dos, demència amb cossos de Lewy, quatre anys després del diagnòstic del trastorn de son REM i 44 des que s'havien retirat del futbol. Si es comparen aquestes dades amb la resta del grup (en què va resultar que cap no havia estat futbolista) i la població general (en què el 0,062% havia estat futbolista entre els anys 60 i 70), els investigadors van trobar que el percentatge de futbolistes professionals que tenen un trastorn del son REM és superior a la població general. “Això explicaria per què al futbol i en altres esports de contacte els esportistes professionals poden arribar a desenvolupar diferents tipus de malalties neurodegeneratives unes dècades després de retirar-se”, apunta Àlex Iranzo, que afegeix que "estadísticament" és una associació viable, si bé s'ha de poder validar amb més estudis.

L'impacte neurològic en jugadors d'esports de contacte (futbol, esclar, però també hoquei o rugbi) s'ha anat estudiant cada vegada més i el màxim exponent és la boxa, a partir de la qual es va identificar una patologia específica, que és la demència pugilística. Fa unes setmanes la revista The Lancet va publicar un estudi en què es constatava que els futbolistes tenen més probabilitats de desenvolupar malalties neurodegeneratives que la resta de la població després d'analitzar 6.007 futbolistes suecs que jugaven entre els anys 1924 i 2019. En concret, assenyalava que 537 van ser diagnosticats amb una demència, el 9%. El grup de control (no futbolistes) era de 56.168 persones i 3.485 van rebre un diagnòstic similar, és a dir, un 6,2%. També l'any 2019 un estudi amb jugadors escocesos va revelar que els exfutbolistes tenien un risc 3,4 vegades més alt de morir per malalties neurodegeneratives que la resta de la població. Aquests dos estudis són "dues cares de la mateixa moneda", segons Iranzo.

Limitar els cops en menors

L'especialista en medicina de l'esport del Clínic Gil Rodas ha remarcat que tots aquests estudis sobre esports de contacte corroboren la necessitat d'aplicar mesures de prevenció per reduir els cops al cap. "Estem davant d’un possible factor de risc de malalties neurodegeneratives, que són els traumatismes. Cada cap de setmana, els esportistes pateixen cops al cap, però en el passat hem minimitzat molt aquestes lesions", afirma. De moment, no existeix un protocol estandarditzat per part dels organismes més enllà d'aturar el partit tres minuts per avaluar la lesió i decidir si cal retirar el jugador del terreny de joc. "Abans tant el jugador com l'entrenador volien continuar jugant, però ara hi ha més consciència. Tenim el repte d'ensenyar els clubs i l'staff de la transcendència d'aquests cops, ho han d'entendre", assegura Rodas.

Per exemple, diu, seria positiu que el jugador no tornés al camp fins passats sis dies des del cop. En aquesta recuperació gradual, cal esperar 24 hores i, si no hi ha simptomatologia, començar a partir de la segona jornada amb exercici només aeròbic (com fer bicicleta) i anar incrementant progressivament l'activitat física. L'expert també valora positivament iniciatives com les que ja aplica la federació anglesa de futbol per limitar en menors d'edat els cops de cap durant els entrenaments.