Per què les aturades de seleccions són una bona notícia (només per a alguns)

BarcelonaCada cop que hi ha una aturada de seleccions surt a debat el tema del calendari. Els clubs es queixen perquè perden els seus jugadors internacionals i pel risc de lesió que això comporta. Els futbolistes treuen el fetge per la boca i amenacen amb anar a la vaga. I els aficionats es queden sense partits del seu equip els caps de setmana. La pela és la pela i el negoci del futbol només rutlla –o això opinen els que manen– si la pilota roda. Amb contractes milionaris pel mig, ningú està disposat a renunciar a la seva part del pastís.

Sobre el paper, les aturades haurien de perjudicar la Lliga. De fet, l'ens que presideix Javier Tebas havia estat crític amb la UEFA i la FIFA per aquestes jornades internacionals que aturaven la competició domèstica al setembre, l'octubre, el novembre i el març. Però un bon dia van canviar de parer. "Ens vam adonar que ens podia acabar beneficiant!", deia Tebas a Barcelona, on va participar fa un temps en un col·loqui sobre futbol i finances. "La gent ja s'ha acostumat a aquestes interrupcions. No es queden sense futbol, veuen un altre futbol, el de seleccions. I, a efectes pràctics, a nosaltres ens permet allargar la nostra competició i vendre un producte que està en marxa durant deu mesos".

Per entendre la importància d'estirar la competició cal fixar-se en la compravenda dels drets audiovisuals, que són la gran font d'ingressos de les competicions futbolístiques. Tot i que el percentatge més gran de teleespectadors d'una lliga són els del seu mateix país, la globalització ha donat una pluja de milions extres. Sobretot, als que es disputen a Europa, on la Lliga, la Premier League, la Serie A, la Ligue 1 i la Bundesliga són les que més facturen. El problema és quan busquen ingressos fora, als mercats asiàtic o nord-americà. Perquè, a més de competir entre elles, aquí apareix a escena la Champions. "Cada lliga té els seus grans clubs, però la Champions pot presumir de tenir-los tots", afegia Tebas.

Mirant-ho amb lupa, a la competició europea es disputen molts menys partits. Però aquest any, amb el canvi de format, la xifra ha augmentat fins als 205 enfrontaments. Així i tot, són poc més de la meitat dels 380 que es disputen en una lliga de 20 equips. "Però els partits són de màxima qualitat, amb rivals de molt de cartell, i com més avança la competició més interès desperten", afegeix un executiu de la Lliga. A Espanya, el producte estrella és, evidentment, el clàssic Barça-Madrid. Després hi ha grans derbis, com un Madrid-Atlètic. "Però són moments puntuals durant la temporada i pot donar-se el cas que, en realitat, en aquell moment no hi hagi res en joc", afegeix la mateixa font. A escala internacional, els clubs que més interès generen i més audiència acumulen són el Madrid i el Barça. Un graó per sota hi ha l'Atlètic. I després ja venen clubs com el Sevilla, el Betis o l'Athletic Club, però en grau més baix.

Aprimar la Lliga no permetria augmentar la qualitat dels partits

Davant d'aquesta situació, el més lògic seria pensar que, igual que a la Champions, el que cal fer és aprimar la competició i deixar-la en 18 o 16 clubs perquè hi hagi menys partits però més bons. "Però amb això no augmentaríem el nivell dels equips. Simplement, passaria que els grans, en comptes de jugar 38 partits, en passarien a jugar 34 o 30. Hi sortiríem perdent", lamenta una veu autoritzada de la patronal. Per això la Lliga té 20 equips, igual que passa a Anglaterra, Itàlia, França o Portugal. Només la Bundesliga alemanya en té menys: 18. Més clubs impliquen més fitxes, més partits, més entrades venudes, més patrocinadors i més llocs de treball. I, evidentment, més ingressos per als estats en forma d'impostos.

Per això, quan Tebas agafa la maleta per comercialitzar els drets televisius de la Lliga arreu del món, ofereix amb orgull una competició de 38 jornades, amb alguns partits intersetmanals, que comença a l'agost i s'acaba al maig. I al paquet també hi ha la Segona Divisió, que té 42 jornades, no s'atura per les seleccions i, per postres, ofereix un apassionant play-off d'ascens al mes de juny. I així, les lligues locals, les europees i els grans tornejos internacionals conviuen i fan créixer la bombolla del futbol. Mentre no peti, tots contents.