Pere Guardiola: "Ni abans el Girona era el súmmum ni ara no val res"

GironaEl nom de Pere Guardiola (Santpedor, 1976) va lligat a tota l'època de màxima esplendor del Girona: des de la temporada 2014-15 fins a l'actualitat, en què presideix el consell d'administració i és una de les tres forces de l'accionariat (16%), compartit amb el City Football Group (47%) i Marcelo Claure (35%). Guardiola conversa amb l'ARA sobre el passat, el present i el futur d'un projecte que encara té moltes coses a dir.

¿T'esperaves que el Girona impactés de la manera com ho ha fet?

El gran objectiu sempre ha sigut estabilitzar l'entitat i donar-li una solidesa institucional. Evidentment teníem al cap l'ascens a Primera, però en el futbol dos i dos no sempre sumen quatre. Quan vam arribar hi havia altres preferències, necessitàvem envoltar-nos de motius que ens portessin a desenvolupar-nos. Sense aquesta millora no es pot pretendre estar a l'elit. I ho vam aconseguir, vam ser-hi. No podem negar que perdre la categoria és la gran patacada, però la resta continua ben present: el dia a dia és el d'un club amb fonaments, hi ha unes infraestructures, un futbol formatiu potent, els treballadors cobren... Tot això no existia i ens ha d'omplir d'orgull, perquè era impensable imaginar-se un Girona així. Actualment el que ens falta, i potser és el més difícil, és recuperar l'excel·lència esportiva. Haurem de posar-hi tot l'entusiasme que tinguem.

¿És un problema haver normalitzat l'obligació de fer grans cursos?

Ja ens passa això, als catalans i als gironins. Sembla que l'habitual és estar a Primera pel fet d'haver-hi estat, i per al Girona un ascens és com per al Barça guanyar la Champions. És molt complicat fer-ho possible. La història explica que dels noranta anys que tenim, només dos hem estat al màxim nivell. El que hem d'assolir els pròxims sis anys és seguir arribant al mes de maig amb possibilitats de lluitar, com hem fet en tota aquesta etapa. Mantenint els peus a terra, esclar.

¿Fins a quin punt es pot perdre la capacitat de sorpresa amb el pas del temps?

És impossible atraure com la primera vegada, en som conscients. Estem escrivint el Girona del demà sense deixar d'escriure el d'avui ni oblidar el d'ahir. El d'on venim és part de la nostra identitat i, entre tots, sabent que allò que vam fer va existir, que vam tocar el cel una vegada, ho hem d'intentar tornar a repetir. És fonamental saber-se aixecar, a la vida. Hem de tenir una autoestima elevada i aprendre dels errors, perquè els hem comès. No és un fracàs estar a Segona, malgrat que cada dia treballem per voler estar a Primera. Hem de relativitzar les coses. Ni abans era el súmmum ni ara no val res. I analitzar els perquès: aquí ningú ho fa tot bé, però tampoc tot malament. Els cops que rebem signifiquen que encara s'espera alguna cosa de nosaltres. Hem generat una il·lusió que fa goig i que en el passat aquest club no transmetia. Sentim i creiem que podem fer grans coses, per això ens empipem i ens fa tan mal no guanyar.

Què es podia haver fet millor per evitar la davallada esportiva?

Tenim idolatrat el Girona que va pujar a Primera, però aquell equip també patia. El que sí que va tenir és una continuïtat en els seus resultats. Últimament ens ha faltat consistència, però no buscaria una causa concreta. Podríem discutir si els entrenadors ens han donat més o menys, si algun futbolista ha estat o no a l'altura... La grandesa d'aquest esport és que existeixen moltes variables: treballem amb persones, són relacions vives, cap dia és igual. I tot el conjunt ha de fluir si vols que el global funcioni. Perquè ho pots fer d'escàndol, i si la pilota en comptes d'anar a dins va al pal, ¿llavors la feina ja no és bona? La línia és molt fina, i els astres tampoc han sigut favorables en moments clau. Podem dir que ja anàvem tard, sí, podem dir que no vam tocar les tecles adequades. Però sense voler posar excuses, perquè en primer lloc fa dos anys ens hauríem d'haver salvat abans i l'any passat teníem el pressupost que teníem, també és una realitat que dues jugades de VAR ens van anar en contra.

Falten 8 milions per cobrir els 23 pressupostats, i la Lliga ha aprovat que s'utilitzi límit salarial de la temporada que ve. Cal patir?

Hem de mirar a llarg termini i tenir clar quin Girona volem d'aquí deu anys. Desitgem que el projecte sigui fort, que el primer equip respongui i el planter faci d'ascensor per no dependre d'equips tercers. Serà la nostra franquícia i seria un pecat carregar-nos-ho. Però aquest és un procés lent; els futbolistes han de cremar etapes quan els toca, no abans. I el tercer punt és intentar tenir una casa pròpia, perquè fins ara hem anat de lloguer a tot arreu. Hem de crear un patrimoni perquè en un futur el club tingui alguna cosa on agafar-se. Aquí ve on estudiem quant pes dirigim a cada branca i decidim quina és la fórmula més adient. És evident que hi ha un risc, perquè la situació és la que és amb l'afegit de la falta d'ingressos per la pandèmia.

Però, si l'aposta surt malament, ¿quina plantilla hi haurà l'any vinent?

Nosaltres hem fet una anàlisi per saber què passaria si seguim tres anys més a Segona i hem de mantenir aquest tipus de plantilla. Tenim pla A, pla B i pla C, sobre diferents possibilitats, sabent que en cap moment hem de deixar de ser competitius. Es poden fer moltes coses sense posar en perill la institució. Podem fer una ampliació de capital, per exemple. O aconseguir més patrocinis, potenciar la creativitat, vendre futbolistes... De fet, aquí agafa sentit l'entrada de Marcelo Claure a l'accionariat. I qui sap si pot entrar algú més, encara que sigui amb un paquet d'accions més petit.

Aquest estiu li vas vendre la majoria de les teves, però ¿en què surt guanyant el club?

Aquestes operacions són part del creixement del Girona, perquè el reforça i ens serveix per protegir-lo. No és una qüestió de negoci personal. Per a l'entitat, tenir aquests companys de viatge és molt diferent que tenir-ne uns altres. Però això no vol dir que aquí comencem a posar diners de qualsevol manera. El club surt beneficiat perquè, si en algun moment té un mal de panxa, disposa d'inversors preparats per cuidar-lo. Si visualitzem que tornem a ser a Primera, tenim la nostra ciutat esportiva i patim un contratemps, ens hem de sentir molt més segurs amb ells que sense ells. O imaginem que marxa al City i em quedo sol. Un club de futbol és car, eh? El manteniment de tot el que estem construint s'ha de pagar. I si no ens anem transformant, passem de ser primers a ser cinquens, i més tard dotzens. En un moment o altre s'ha de demanar ajuda per fer front a tot, perquè de competidors nous en surten sempre. Ho hem fet amb previsió.

Per què s'ha cobrat la meitat de l'abonament i la quota de soci malgrat que no es pot entrar a l'estadi?

Per a nosaltres és una font d'ingressos important. Cal tenir present que en funció de com acabi la temporada l'abonament sí que es pot retornar, i això ens afectarà. Que no hi hagi gent a Montilivi repercuteix negativament en tots els àmbits.

¿Parlem d'un milió i mig d'euros que s'ha deixat d'ingressar, aproximadament?

Més o menys, sí, va per aquí. Però, tornant a la quota de soci, és important recalcar que existeix perquè en el seu dia se li va restar a l'abonament. És a dir, si abans l'abonament valia 150 euros, ara en val 100, i la quota, 50. Qui es fa soci és perquè vol fer-se soci, perquè el club forma part de la seva vida. És un sentiment de pertinença i d'empatia perquè, vagi als partits o no, qui és del Girona continua sent del Girona.

L'acord amb el PGA, on disposa d'instal·lacions, acaba l'estiu vinent. ¿Es prorrogarà fins a tenir a punt la ciutat esportiva?

Hi ha la proposta per renovar sobre la taula i crec que el podrem fer efectiu. La idea principal és construir la ciutat esportiva. Ja estem examinant dos dissenys i ens falta trobar el moment idoni per donar el primer pas. Tant de bo sigui aviat, perquè encara que ho anunciem caldrà esperar uns divuit mesos, entre tenir els permisos i tot plegat, per poder-hi anar a entrenar. Però tancar-ho és una de les nostres prioritats.