Pep Guardiola ja ha guanyat la Champions lluny del Barça: el City, rei d'Europa
El conjunt anglès es proclama campió davant l'Inter (1-0) gràcies a un gol de Rodrigo i l'entrenador català obté el seu segon triplet
BarcelonaHo ha tornat a fer. Gairebé quinze anys després d'omplir d'orgull i de felicitat els seguidors del Barça en una història d'amor que va començar amb un triplet el 2009, Pep Guardiola ha brindat al Manchester City aquesta mateixa glòria. Guanyar-ho tot en una mateixa temporada és tocar el cel amb els dits. Amb el triomf a la final d'Istanbul davant l'Inter gràcies a un solitari gol de Rodrigo (1-0), el conjunt anglès rubrica una temporada perfecta amb la consecució de la Premier League, la FA Cup i la Lliga de Campions. Emocionat, Guardiola va patir i celebrar de valent la seva primera Champions lluny del Barça. Ja no hi ha dubte, ja no hi ha qui ho pugui discutir: és el millor entrenador del planeta. L'Inter va ser un os dur de rosegar, un rival incòmode, digne, que també va fer mèrits per ser campió, però la Copa d'Europa anirà a parar per primera vegada en la història a les vitrines del City.
La final va començar de manera una mica estranya, amb el conjunt anglès volent fer veure que deixava jugar un Inter que no es va deixar intimidar i que va viure el seu primer petit triomf amb una pèrdua fàcil de pilota del porter Ederson que gairebé va acabar en una ocasió. Això va fer espolsar-se la por del cos als italians, activats pel dinamisme de Lautaro al flanc d'atac. El seu pas endavant va descol·locar el City, que segurament s'esperava un rival més poruc. Era una aposta arriscada del conjunt milanès, però o sortia a plantar cara o corria el perill que els de Guardiola els engarjolessin dins la seva àrea. Això va desestabilitzar durant un bon grapat de minuts els citizens i va dibuixar un guió imprevist, amb pèrdues de pilota poc habituals en un conjunt tan treballat com el City. Guardiola demanava calma mentre els seus pupils no aconseguien moure la pilota amb el ritme i la fluïdesa que els acostuma a caracteritzar. L'estat de la gespa de l'Estadi Olímpic Atatürk, força millorable, tampoc hi ajudava.
Un dels dogmes del tècnic de Santpedor quan les coses no els acaben de sortir és insistir, insistir i continuar insistint. I això va fer el City, quan en la primera aparició entre línies de De Bruyne, el talentós belga va trobar dins l'àrea Haaland perquè fes intervenir per primer cop el porter Onana. Seria l'últim servei de De Bruyne a la causa, perquè poc després va haver d'abandonar el terreny de joc per problemes musculars i amb la boca murmurant tot de renecs. El particular drama de l'internacional belga s'havia d'entendre amb perspectiva: en la seva primera final de Champions, el 2021, també es va lesionar, llavors poc abans de l'hora de partit. La seva baixa suposava una plantofada directa als plans de Guardiola, que va fer entrar un secundari de luxe: Phil Foden.
Lluny del que es podia preveure en la prèvia del partit, es va arribar al descans amb només un parell d'ocasions clares del City. El plantejament de Simone Inzaghi i l'esforç coral del seu equip, en què cap jugador va defugir compromisos defensius i van fer una pressió molt organitzada, va servir per desorientar els anglesos. L'equip de Manchester no trobava la fórmula per poder connectar amb la seva línia ofensiva. Ni Haaland, ni Bernardo Silva ni Grealish van aconseguir sentir-se a gust durant la primera meitat. Tampoc Gündogan, capità citizen i desig de Xavi Hernández per reclutar-lo per al Barça. Quan es va acabar la primera meitat, Guardiola va marxar disparat cap al vestidor, pensatiu, rumiant com capgirar un escenari que no li estava agradant gens ni mica.
Rodrigo posa fi als pitjors moments del City
Bloquejat, el City va sortir a la gespa després de passar pel túnel de vestidors pitjor que com hi havia entrat. Una errada d'Akanji, que va deixar passar una pilota pensant-se que anava al porter, va acabar amb una rematada a boca de canó de Lautaro. L'argentí va pecar de ganes, perquè tenia Lukaku en millor posició per rematar. Guardiola es gratava la closca perquè no era només que el seu equip no intimidés, sinó que també patia ensurts en defensa. Se superava l'hora de partit i l'Inter s'ho començava a creure. Bona part de les opcions del City passaven per activar un desaparegut Haaland. Però mentre l'ariet noruec no podia desempallegar-se de la fèrria defensa dels formosos centrals italians, qui es va vestir amb la capa d'heroi va ser Rodrigo. Una gran conducció d'Akanji, prolongada per una desmarcada i assistència de Bernardo Silva, es va cloure amb el pivot madrileny rematant amb el cor des de la frontal. El seu xut va fregar la perfecció: precís i potent.
La sacsejada al marcador que havia suposat el gol de Rodrigo va obrir la final: els italians volien empatar i el City sentenciar. L'Inter, fent una exhibició d'honor (i de pulmons), no va tardar ni un minut en reaccionar i Dimarco, destorbat per un company com Lukaku, va enviar una rematada al travesser. Poc després, seria el mateix davanter belga qui provaria un xut creuat que no va sorprendre Ederson. Foden respondria amb una gran jugada individual, tan maca com mal finalitzada: va xutar tou a les mans del porter. Fins al darrer minut, el partit es va trencar, amb els aficionats despertant a les graderies i amb els nervis a flor de pell a banda i banda. L'esglai més gran va arribar amb Lukaku fallant una rematada, tot sol, davant els morros d'Ederson.
El City va patir fins al final, però el relat ja estava escrit amb la diana de Rodrigo. No deixa de ser poètic que Guardiola conquisti la seva primera Champions lluny del Barça gràcies a un gol d'un mig centre, segurament la posició més difícil d'ocupar en els seus equips. Final feliç per al millor entrenador del món.
