Paiporta CF: 102 anys sota el fang, una porteria perduda i una paella pendent

TorellóL’última notícia que sortia a internet del Paiporta Club de Futbol fins que a mitjans de la setmana passada la DANA va assolar València era que havia guanyat l’Aldaia i que el segon entrenador havia de pagar la paella que havia promès a la plantilla. El temporal ho ha paralitzat tot. “La paella queda pendent”, diu amb un somriure ple de tristesa Mari Carmen Sanchis (Torrent, 1982), delegada i cap de premsa de l’equip d’un dels municipis més afectats per la DANA. Atén la trucada de l’ARA abans de rebre el New York Times i de sortir als carrers per intentar ajudar i repartir aigua i menjar, com cada matí des de la catàstrofe.

És primera hora del matí, però ja fa estona que està a peu dret. “Ens desperten les sirenes. Comencen a sonar a les 5 o les 6 del matí”, explica. “No sé si és més trist el dia per tot el que veus, o la nit perquè vas repassant el que has vist i decaus perquè et ve la melancolia, la incertesa i la impotència”, escup amb cruesa.

Quan a Catarroja va córrer la notícia que s’havia desbordat el barranc, el sogre del seu germà va baixar de casa per treure el cotxe de l’aparcament subterrani. Ja no va tornar. El seu germà, militar, va estar tres dies traient aigua fins que el va trobar: “Saps que és allà sota, però mai perds l’esperança. Una part de tu pensa que potser s’haurà salvat, que potser s’haurà fet una bombolla d’aire dins del cotxe, el que sigui. La ment humana és així”. Parla en passat: “Era un home superbò. Un amor. S’acabava de jubilar”. “I el més dur és que no pots tocar-lo, no pots vetllar-lo, no pots fer res. És tot molt trist. Tot això no té nom. És un martiri. És fatal”, diu. Diu més de vint cops la paraula fatal al llarg de l’entrevista.

També per definir la situació que viu la zona, agreujada perquè durant tants anys s’ha construït on no tocava: “És un desastre, un drama, un malson. És un autèntic malson. És com si algú hagués deixat anar una bomba que ha fet pam i ho ha esquitxat tot. No ha quedat res. Impressiona i fa por. No t’ho creus i et vas preguntant si tot això és real i com pot ser que hagi passat aquí”. El fang, omnipresent, és a tot arreu. “Uns voluntaris estaven netejant un carrer i de cop es va veure la carretera, un stop a terra, i la gent es va posar a aplaudir i a plorar. «Va, que ja queda menys». Però de cop l’aigua va tornar enrere i va tornar a tapar la carretera. És molt trist. És el paisatge que ha quedat”, continua.

Parla de la humitat i de l’olor de casa molt antiga que ha estat molt temps tancada. Dels carrers, convertits en muntanyes sense fi de mobles i també d’“il·lusions”. “Quan vas pel carrer veus la façana de les cases, però la vida és a l’interior, on vius, cuines, menges, dorms, somies, penses, tot. Tot això ara és al carrer. Tot això és el que s’ha perdut ara. El fang i l’aigua han destrossat els records i estàs obligat a llençar-los”, diu. Té por del moment en què podran entrar a les oficines del club, on es guarden trofeus, samarretes i records que testimonien la història de l’entitat des de la seva fundació (1922).

Un dels clubs de futbol més antics del País Valencià

“Si s’han perdut les pilotes o els pitralls ja en comprarem més, però hi havia records molt valuosos i crec que no en deu haver quedat res”, afirma. L’aigua va arribar “fins a dalt de tot” i va enderrocar els murs que envolten el camp, al costat d’un barranc, i el sostre dels vestidors. I es va emportar una porteria. Encara no ha aparegut. És impossible preveure quan es podrà tornar a jugar a El Palleter, el “temple” d’un dels clubs més antics del País Valencià, d'una institució centenària que ara juga a Regional.

El Paiporta, però, no perilla. I un cop passi la tempesta podrà seguir jugant en un altre lloc. Tanmateix, ara s’imposen el present i el dolor. La cita diu que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants i ara queda, esclar, en un segon pla, “però és molt important”. “És la teva altra família, la teva altra casa, la teva manera d’evadir-te, d’oblidar-te de tots els problemes, d’aprendre a guanyar i a perdre al camp i a la vida. I ara ho hem perdut tot”, sospira Sanchis. En aquest camp, l’últim que va trepitjar el seu pare, va florir l’amor amb la seva parella, el Kike. Ella és la delegada d’equip i ell és el delegat de camp. 

Aquests dies quan cau la nit, parlen dels seus “nens” i de les ganes d’abraçar-los. L’equip, invicte, liderava el grup 2 de la segona categoria valenciana. Entre els futbolistes, tots de la zona afectada, no hi ha cap desaparegut i aquests dies treballen des de primera línia per pal·liar els efectes de la DANA. “Els trobo a faltar”, assegura somrient Sanchis. Encara queda molt lluny, però somia en el dia que tornaran a defensar el color blau del Paiporta. I amb la paella promesa.