Oriol Romeu: "Cultivar-te com a persona et fa ser millor futbolista"

BarcelonaTrobar-se un futbolista que no només s'expressi amb la pilota és una cosa especial. Oriol Romeu (Ulldecona, 1991) acaba de publicar el seu primer llibre, Una temporada inoblidable: el viatge interior d'un futbolista, en què presenta el recorregut diari de la vida d'un jugador professional. Format al futbol base del Barça, va marxar al Chelsea amb només 19 anys. Ara, és un dels capitans del Southampton, on juga des del 2015, i vol seguir a la Premier League "fins que el cap i les cames aguantin". No té xarxes socials, participa en clubs de lectura i atén a l'ARA per reflexionar sobre temes que tracta al llibre, com el consumisme, la filosofia o la psicologia en el món del futbol.

Aquesta és la teva setena temporada a la Premier. És la lliga més atractiva on jugar?

— El futbol anglès sempre ha sigut diferent. Ho veus amb la manera com se celebra un gol, com recuperes una pilota o com et criden perquè xutis quan estàs a la frontal de l'àrea... Hi ha una aura que et porta a fer coses que en altres països no et plantejaries. És una lliga molt bonica per l'ambient, la intensitat i, a més, té propostes multiculturals. L'atractiu ha portat grans inversors i conseqüentment bons jugadors i entrenadors. És la lliga pionera pel que fa a igualtat i els camps sempre estan plens: l'han sabut vendre perfectament. 

Vas fitxar pel Chelsea amb 19 anys. Abans havies compartit vestidor amb Xavi, Iniesta o Busquets, i a Londres lluitaves per la titularitat amb una llegenda com Frank Lampard. ¿Alguna vegada vas sentir la síndrome de l'impostor?

— De dubtes sobre si estàs a l'altura n'he tingut durant molt de temps. A l'inici molt més, perquè encara no has acumulat prou temps a l'elit per sentir-te un jugador fet i preparat per a aquests escenaris. Et preguntes si realment allò és per a tu. Fins després dels 23 anys no vaig jugar més de 30 partits en una temporada. He sentit la síndrome de l'impostor fins fa molt poc, la portava gravada. Els dos últims anys de la meva carrera és quan he estat més segur de mi mateix.

Al Barça, jugadors com Gavi, Nico o Pedri s'han trobat amb la mateixa situació.

— Has de deixar-te absorbir pel que estàs vivint, gaudir del moment i competir en cada entrenament i en cada partit sense pensar que podràs ser el proper Iniesta, que guanyaràs un Mundial o seràs Pilota d'Or. Les suposicions no et fan cap bé. Quan arribes a un cert moment, pots pensar que tot et vindrà fàcil i ràpid, però el futbol canvia. De moment, el més important no és el que han aconseguit aquests jugadors, sinó que s'hi estan mantenint. Són només una mostra del que arribaran a ser.

Al llibre expliques que treballes amb un coach.

— Vaig començar a l'inici de la meva carrera i ara hi parlo setmanalment. És una figura important que em va ajudar moltíssim de jove. Tens molt soroll al teu voltant i tenir una veu externa que et guiï, analitzi els partits amb tu i construeixi pilars de confiança és necessari.

De fet, des de fora només us podem veure noranta minuts a la setmana. Com s'afronta internament, això?

— És injust. Hi ha entrenadors que diuen que es juga com s'entrena i neurocientíficament és una teoria fomentada. Si crees un hàbit d'entrenar amb intensitat, quan surts a competir actuar així et serà natural. Si no ho fas, a l'hora del partit li demanes un canvi al teu cervell al qual no està acostumat. La falta d'informació externa provoca que no s'entenguin algunes decisions. A vegades, però, durant la setmana entrenes bé i et cuides, i al final no et surt un bon partit. Et pot arribar a frustrar.

En aquest sentit, la meditació juga un paper important?

— T'ajuda a reconèixer en quins moments dones massa voltes a les coses. Abans, quan perdíem passava dos o tres dies molt fotut: no contestava missatges, no volia parlar amb ningú. Ara ho relativitzo més, sé que era exagerat. Meditar m'ajuda a reconèixer-ho: analitzar els meus pensaments i observar-los em fa ser més conscient.

¿Haver estat pare et dona una perspectiva més àmplia?

— A mi m'ha canviat. Fa poc estàvem en una de les millors ratxes que recordo i arribava a casa i havia de canviar el bolquer al nen. O quan perds i arribes a casa t'acaba arrancant un somriure. Et manté estable.

¿Com pot un futbolista, des d'una posició benestant, criticar el consumisme?

— T'adones que quan tens la necessitat de voler més i més es torna addicció. En un vestidor, gastar en peces de roba, cotxes o joies s'aplaudeix. Inclús en altres entorns socials. És un problema, perquè necessites un diferenciador social per sentir-te valorat. És perillós si no saps si compres perquè t'agrada o si ho fas buscant l'aprovació social. Els joves que entren a un grup nou i volen marcar la seva forma de ser cauen en aquestes trampes. 

Al llibre menciones molts autors i cursos que has fet. D'on neix aquesta curiositat?

— És una cadena. Com més coses descobreixes, més t'adones del que et falta per conèixer i més temps vols passar intentant entendre-ho. Ara estic fent un màster de director esportiu. M'atrau més fer coses a sis mesos vista que treure'm una carrera.

En quin moment comences a escriure diaris?

— El que em va motivar a començar a escriure va ser El món groc, d'Albert Espinosa. De la manera en què t'explica les coses, et convenç. Vaig començar a notar que escriure m'ajudava en moments delicats. Com pitjor estava, més escrivia. No és que haver escrit aquest llibre m'hagi fet sentir malament, però n'hi ha tants de bons que posar-ne un més al mercat pot semblar una ofensa fins i tot.

Dediques un bon espai a reflexionar sobre l'estoïcisme, en centrar-te en el que pots controlar. Com et mou la filosofia en el dia a dia?

— L'estoïcisme és un descobriment. Com més investigues, més identificat t'hi sents. És controlar allò que depèn de tu i no perdre energia en la resta, en el que és incontrolable. Em va canviar. Et centres en què pots fer en cada situació i t'allibera de moltes preocupacions. Cultivar-te com a persona i saber-te conèixer a tu mateix et fa ser millor futbolista. També hi ha futbolistes que no es plantegen objectius ni analitzen cap partit i surten al camp i són capaços de competir a un gran nivell. Però, com més paperetes compris, més probabilitat tindràs de tenir èxit. Si ets capaç d'entendre què et passa i controlar les teves emocions, estaràs més a prop de rendir millor.