Oliver i els homes que ens van robar el futbol

BarcelonaEls que seguim creient que el futbol pot arribar a ser bonic, romàntic, som com nens petits que ens deixem enganyar fàcilment. Una mica imbècils, ho admeto. Joguines en mans de pirates que ens despertem tard. Arriba algú, fot calés al nostre club, guanyes quatre partits i dorms feliç. Fins que t’adones que al salvador del teu club l’esport no li importa gens ni mica. I gairebé sempre t’acaben deixant sol i sense calés.

Hi ha gent com Joan Oliver, que va entendre fa anys que pots fer negoci aprofitant la passió de la gent. Ja sigui amb la televisió o amb l’esport. Personatges com Oliver ni estimen el futbol ni pensen en la gent. Fan inversions, acumulen poder i fan apostes. Quan la cosa surt bé, un club com el Reus arriba per primer cop a Segona Divisió. Quan surt malament, es converteix en el primer club apartat de la competició. Un trist final. Oliver refarà la seva carrera on sigui, mentre que a Reus se plorant la pèrdua d’una institució.

Oliver forma part d’aquella generació de gent que va tocar poder en anys de 'pujolisme', gent molt ambiciosa que es creia intocable, passant per mitjans de comunicació i clubs com el Barça. Com més despatxos poderosos coneixes, menys t’importa la gent. Al Barça ja era així: mai va voler explicar-se. Mai va voler donar raons o sentir-se fiscalitzat. Al contrari, espiava els altres. Volia poder fer la seva, però al Barça els socis et fiscalitzen. Així que va comprar un club, el Reus, convertint-se en un altre aventurer sense cor més, d’aquells que han passat pels nostres clubs, passant a formar part d’aquell club privat d’empresaris agressius que ens van robar l’esport, com Enric Flix, l’home que va destrossar Figueres cavalcant sobre els diners de les apostes, o Josep Amat i Joan Obiol, que amb els diners d’una immobiliària va fer tocar el cel al Akasvayu Girona de bàsquet, abans de fer-lo caure a l’infern dels deutes. En altres clubs, com saben a Badalona, Sabadell, Mallorca, Palamós i Elda, han passat aventurers i pirates italians, ucraïnesos, japonesos, xinesos i americans, olorant sang. I catalans, esclar.

Homes sense cor que utilitzen els somnis esportius per omplir-se les butxaques. Si compres una empresa i fa fallida, molta gent plora. Però si compres un actiu social com un club esportiu i fa fallida deixes un forat difícil d’omplir. Que la vergonya els acompanyi on sigui i que la realitat ens obri els ulls. El model a seguir és el de l’Eibar o el Leganés: gastar poc, invertir bé, tenir seny i fer-ho amb gent que s’estima el club.