La nova vida de Luis Suárez: en estadis petits contra clubs de barri
Per ser al Mundial, el golejador ha fer renúncies econòmiques per tornar al club on va formar-se i jugar a la lliga de l'Uruguai
BarcelonaEn Matias no oblidarà fàcilment aquell vol. El seu equip, el Nacional de Montevideo, volava fins a la població brasilera de Goiania per jugar el partit de tornada dels quarts de final de la Copa Sud-americana. Un vol xàrter, ja que per anar de Montevideo a Goiania no hi ha vols directes. "El Nacional sempre viatja acompanyat de molta gent. Alguns van fer el viatge per carretera", explica. Per carretera significa un viatge de 35 hores fent nit a meitat de camí. "A l’Uruguai estem bojos pel futbol, fem aquestes coses", explica en Matias. Al vol xàrter de l’equip es van esgotar totes les places per a aficionats. La raó? Poder viatjar al mateix vol que Luis Suárez.
"Per a nosaltres tenir Luis Suárez és una bogeria. L’admirem molt, és un dels millors jugadors de la història del nostre país. L’hem vist guanyar-ho tot amb el Barça, brillar al Liverpool. I quan no ens ho podíem esperar, torna a casa. Jo no m’ho crec encara", admet en Sergio Rochet. I en aquest cas, no és un aficionat. És el porter titular i capità del Nacional. "Li he dit a Suárez que sempre que vulgui ell serà el capità", deixa clar aquest porter que ha tornat a casa després de provar sort al futbol turc. El que no podia esperar-se és coincidir amb un Luis Suárez que amb 35 anys es va trobar sense equip a l'abandonar l’Atlètic. El golejador, però, volia seguir jugant per estar a punt de cara al Mundial d'aquest novembre, així que va oferir-se a clubs espanyols, anglesos, italians, nord-americans i el River Plate argentí. Cap porta va obrir-se. Alguns clubs ja tenien la plantilla tancada. Altres el volien, però no tenien diners. Així que ha acabat tornant abans d’hora al Nacional, el club on va començar a jugar quan era petit al que es coneix com a baby futbol, un sistema de competició per a nens d’on sorgeixen els grans talents del país més petit que ha guanyat el Mundial i la Copa Amèrica. El 2005, Suárez debutava amb el primer equip del Nacional, però el 2006 ja va marxar als Països Baixos, al Groningen, amb 19 anys. L’Uruguai vivia llavors una forta crisi econòmica i Suárez va acceptar marxar per guanyar diners i ajudar la seva família, molt humil, i per ser a prop de la seva xicota, qui se n'havia anat a viure a Amsterdam amb els seus pares. Una xicota que ara és la seva dona. La mare dels seus fills.
Suárez torna a un Nacional que és un gegant. A l’Uruguai hi ha dos clubs històrics que es reparteixen l’amor de gairebé tot el país. El Peñarol, els carboneros, i el Nacional, els bolsos. Els dos clubs han estat campions del món, però per últim cop als anys 80. Els dos clubs tenen una afició boja. I sempre aspiren a plantar cara a clubs grans de l’Argentina i el Brasil. En el seu retorn a l’Uruguai, però, el Nacional va caure a Goiania contra un equip brasiler amb poca història, l’Atlético Goianense. Suárez va acabar barallat amb l’àrbitre, entre les burles dels aficionats brasilers. Al vol de tornada va demanar que l’afició no el molestés, que no volia parlar amb ningú. "A l’anada sí que es va fer fotos amb tothom, va ser bonic. A la tornada ens va agradar veure que la derrota li havia fet mal. És com volem els jugadors, que siguin passionals", explica en Matias.
Eliminats de la competició internacional, al Nacional li queda lluitar per ser campió a casa. A la lliga local, Suárez, que de moment és suplent de l’argentí Gigliotti, ja ha marcat. El cap de setmana passat es va fer viral la imatge de Suárez arribant al modest camp de Belvedere, on juga el Liverpool de Montevideo. Un estadi vell amb un vestidor que sembla dels anys 30. "És un estadi vell, sí. Però amb personalitat. Quan juguem aquí ens canviem a la nostra ciutat esportiva, fem la xerrada al camp i ens dutxem de nou a la nostra ciutat esportiva", explica Rochet. Al Belvedere hi ha tot just quatre dutxes i bancs de fusta. La pintura de les parets cau i la llum és una bombeta que penja d’un cable. Però el que sembla un camp tronat també és un temple. Aquí, fa un segle, va portar per primer cop la seva famosa samarreta celeste la selecció uruguaiana, ja que és un estadi de més de 100 anys. "És patrimoni del nostre futbol. Aquí tenim memòria perquè tenim història", diu Rochet. El Belvedere havia d’enderrocar-se als anys 30, quan el govern volia fer aquí un hospital i en va fer fora el Montevideo Wanderers, el club que hi jugava. Però els diners per a l’hospital no van arribar mai i, al final, el Liverpool va llogar l'estadi de forma temporal. I ja hi porta 84 anys, els darrers en propietat. Aquest no serà l’únic camp petit que visitarà Suárez, ja que jugarà al Parque Palermo del Cerrito, al Parque Capurro del Fénix o a l'Alfredo Víctor Viera del Wanderers. Tots tres estadis dels anys 30, on cada setmana la mitjana d’espectadors és d’unes 5.000 persones, amb sort. Després de tornar al Belvedere per derrotar el Liverpool per 0-1, Suárez va penjar a les xarxes socials aquest missatge: "Feliç de tornar a jugar allà on tot va començar". Després va explicar com durant el partit, un aficionat local va cridar-li: "Fracassat!". Ell, un dels jugadors amb un palmarès més gran, va girar-se mig divertit. "És el típic crit uruguaià" explicava, referint-se a la capacitat de fer el que sigui per burxar als jugadors rivals.
Montevideo és ple d’estadis. A cada barri hi ha un club que ha jugat a Primera. I tots juguen en estadis on sembla que el temps s’ha aturat. Només el Nacional i el Peñarol tenen camps moderns. El club carbonero en va construir un el 2016 i el Nacional va remodelar el seu Parque Central, unes instal·lacions inaugurades l'any 1900 on ha passat de tot, com que el capità de l’equip del 1918, Abdón Porte, es tragués la vida d’un tret de nit just al mig de la gespa en un suïcidi la raó del qual la llegenda ha volgut que sigui que havia entès que ja no podria jugar mai més de titular. "Al nostre estadi es va jugar el primer partit de la història dels Mundials", recorda Matias. Sí, un França-Mèxic del Mundial del 1930. A l’Uruguai, la història sembla viva. I cada barri respira futbol.
El retorn del golejador sembla un viatge en el temps. Suárez va aterrar a Montevideo en el jet privat de Leo Messi, que li va prestar l'aparell. Suárez té una casa als afores de Montevideo, on solia passar alguns -pocs- dies a l’any. Ara s’hi quedarà fins al Mundial, i canviarà els estadis de Champions pels que tenen tribunes de fusta. El dia del seu primer partit, el Kun Agüero va acostar-se a animar-lo. La seva presència ho altera tot, i sense haver-s’ho proposat ajudarà l’economia dels clubs més modestos, com el Liverpool, que ha pogut vendre més entrades que mai. Pocs països viuen el futbol com l’Uruguai, ja que aquest esport els va permetre trobar un lloc al món quan van guanyar l’or olímpic el 1924 i el 1928, així com els Mundials del 1930 i el 1950. "El nostre país no es pot entendre sense el futbol", diu en Matias.
I Luis Suárez és història del futbol local. Un golejador que ara torna als camps amb poca gespa, amb aficionats molt a prop, amb vestidors petits. I amb sous modestos. Ningú sap del cert què cobra Suárez ara, però ben segur que és molt poc comparat amb els seus últims sous. L’any 2019, el Nacional va iniciar una política de control de despeses segons la qual els jugadors que cobrarien més s’endurien uns 30.000 euros mensuals. És a dir, 16 vegades menys del que cobrava Suárez a l’Atlètic. I molt menys del que va cobrar al Barça, on va arribar a cobrar 15 milions d’euros nets per una temporada. El Nacional ha fet una excepció amb ell, conscient que el seu fitxatge també permetrà vendre més productes i més entrades, i tenir més socis. Els dos partits com a locals del club bolso, de moment, han penjat el cartell de totes les entrades venudes. Ara, la directiva confiava a arribar a semifinals o la final de la Copa Sud-americana per guanyar més diners, però el retorn de Suárez no va començar amb bon peu.