La nova vida d'Isaac Cuenca: "El futbol em va destruir, però ara he renascut"

Barcelona"La seva feina és perfecta. Fa millors els companys". Isaac Cuenca (Reus, 27 d'abril del 1991) somriu quan recorda el primer gran elogi que li va dedicar Pep Guardiola en públic. Acabava de marcar un gol en un Barça-Llevant al Camp Nou que va finalitzar 5-0. Aquella temporada, la 2011-2012, acabaria jugant 30 partits oficials, 20 com a titular, incloent-hi eliminatòries de Champions amb el Milan i el Chelsea. Va aprofitar les lesions d'Alexis Sánchez i David Villa per irrompre en el primer equip quan molt poca gent se l'esperava. Una mica com Fermín López en el Barça actual. "Li recomano que gaudeixi del moment, que és compatible amb tocar de peus a terra. Perquè si un dia ha de marxar, això ja no li podran prendre", delibera sobre l'aparició del jove migcampista andalús.

Cuenca parla amb coneixement de causa perquè sap que el futbol és capritxós i que els bons moments poden ser efímers. En aquest sentit, la vida va ser especialment cruel amb ell el maig del 2012, quan va patir per primera vegada una lesió al genoll dret. S'havia guanyat a la gespa ser jugador del primer equip del Barça, però mai va poder jugar amb dorsal professional al Camp Nou perquè la recuperació no va anar bé i tampoc va poder aixecar el cap en una cessió a l'Ajax en què les molèsties van reaparèixer. "El més important que m'ha ensenyat el futbol és que no tot és com vols. Si creus que ets molt bo, n'hi ha un altre que és millor. I si creus que ets boníssim, potser et lesiones i ningú et vol. A mi m'ha posat en llocs que no m'esperava i mira'm ara, retirat amb 30 anys", argumenta l'Isaac, que després d'abandonar el Barça va jugar una temporada al Deportivo de la Corunya, mitja al Bursaspor turc, una i mitja al Granada i mitja al Hapoel Be'er Sheva israelià abans d'acabar al futbol japonès.

A partir del gener del 2019, després de patir directament la desaparició del Reus, Cuenca va buscar l'estabilitat primer al Sagan Tosu i després al Vegalta Sendai, però no la va trobar perquè els problemes al genoll van tornar-lo a martiritzar. "Només podia entrenar-me un cop per setmana i després dels partits se'm posava la cama com una pilota", recorda. El remei van ser tres operacions que van servir de ben poc: "No em recuperava bé i el metge em va animar que provés una última intervenció perquè no tenia cartílag i la tíbia i el fèmur xocaven molt. Necessitava dos trasplantaments i vaig tornar al quiròfan, però no va funcionar, així que vaig deixar el futbol". Va ser una retirada en veu baixa, sense anuncis ni llàgrimes en públic. Tenia 30 anys i ara va camí dels 33. Amb sis operacions al mateix genoll en l'historial, va optar per posar punt final a la carrera.

"Sé que ara està de moda això del coaching i tal, però no ho he necessitat perquè retirar-me ha sigut alliberador. Després de l'última intervenció, el genoll em feia tant de mal que deixar-ho córrer em va alleujar. Esclar que trobo a faltar el futbol, però el dolor físic era tan enorme que vaig decidir que ja n'hi havia prou. Volia tenir una vida normal", diu Cuenca, que ara vol transmetre la seva experiència a l'Estelle, la seva filla de 7 anys, i també ho farà amb una altra que està a punt d'arribar: "Intentaré ensenyar-los que en aquesta vida no tot és com vols. Que la facilitat per adaptar-te és el que marca la teva felicitat. Si t'aferres a una cosa, pot acabar destruint-te. I sento que m'ha passat això. Si m'hagués retirat un any i mig abans, no hauria patit tant. M'he aferrat al futbol i he acabat petant. Però ara he renascut". La seva reflexió desafia la lògica de lluitar pels somnis costi què costi.

El Barça i la soledat del futbolista

Més d'una dècada després del seu debut amb el Barça, l'Isaac intenta posar ordre als records. "El futbol va tan de pressa que no sé si han passat 12 anys o 400", afirma rient. Amb tot, té clar que aquells mesos d'aprenentatge en un vestidor tan guanyador com el blaugrana el van agafar tendre: "Venia del Sabadell i intentava gaudir de la gespa ben tallada, dels desplaçaments, dels estadis... Però en el fons estava descol·locat". També recorda que de vegades hi havia moments una mica tensos. "Amb el temps els he entès perquè aquell equip tenia molta pressió. Venia de guanyar-ho tot. Sí que algun cop flipava amb algunes coses, però, ostres, és que eren els millors del món. El Leo [Messi], el Xavi, l'Andrés [Iniesta], el Víctor [Valdés]... Com tiraven del carro! Eren una passada".

Fora del Barça, Cuenca va començar a notar el fred a la Corunya: "Ets jove i de cop i volta has d'abandonar el teu cercle. Guanyes molts diners i et compres tot el que vols, però també tens molt de temps perquè t'entrenes al matí i després tens tot el dia. I què passa? Doncs que et sents sol. Els diners no eviten la soledat". El sentiment es va repetir a les altres ciutats on va viure, però es va complicar quan va néixer l'Estelle: "Físicament, era al Japó, però sentimentalment a Catalunya". Amb tot, l'Isaac, que d'adolescent només va estudiar fins a l'ESO, va aprofitar les hores mortes del futbolista per formar-se per la via no reglada. "Vaig aprendre de borsa, durant un temps hi vaig invertir i em va anar força bé. Em llegia uns totxos que deunidó!", recorda.

Un projecte que pot revolucionar l'esport

Tota aquesta curiositat per moure bé els diners l'ha dut a invertir en béns immobiliaris que s'han revaloritzat —dos d'ells al centre de Barcelona— i també a muntar una empresa que, si tot va bé, pot revolucionar la medicina esportiva. "M'encantaria donar al futbol el que no m'ha donat a mi", defensa. Sota la marca Cold 2 Sport, ell i altres socis estan desenvolupant ginys per a la recuperació muscular i articular que funcionen amb un líquid que oscil·la entre els 63 graus negatius i els 140 positius. "El futbol i l'esport d'elit generen massa milions per anar encara amb gel per curar i prevenir lesions", denuncia Cuenca, que també s'està formant per ser entrenador.

L'Isaac ja no podrà triomfar al Barça ni jugar a l'Atlètic de Madrid, un club que sempre li ha caigut simpàtic. Tampoc podrà tornar a gaudir de l'alegre i vistós futbol japonès. "No podria competir ni a la Kings League", reconeix. Tanmateix, la seva nova vida el fa feliç, l'il·lusiona. Encara que en qualsevol moment, quan menys s'ho esperi, algun inconvenient l'obligui a adaptar-se per tirar endavant.