La història familiar que Nico Williams va trigar anys a descobrir

BarcelonaQue Nico Williams estigui brillant a l'Eurocopa és un petit miracle. La seva història és colpidora i va començar vuit anys abans de néixer. Els seus pares van fugir de Ghana el 1994 en recerca d'unes condicions de vida millors a Europa. Amb la mare, Maria, embarassada de l'Iñaki (el germà gran de Nico) van travessar el Sàhara des de Ghana fins al Marroc, fent més de 5.000 quilòmetres. El camió que els transportava, gestionat per una organització criminal de tràfic de persones, els va deixar tirats en meitat del desert. Sense menjar ni beguda, van haver de caminar descalços sota cinquanta graus. Fèlix, el pare, encara avui dia té cicatrius als peus.

Van arribar a Melilla i van intentar saltar la tanca per entrar a Espanya, però la Guàrdia Civil els va detenir. Sense papers, els van enviar directes a la presó. A la garjola, un advocat de Càritas que parlava anglès els va avisar que l'únic que podien fer per no ser deportats era dir que venien d'un país que estava en guerra. Així, els Williams van trencar els seus passaports ghanesos i van explicar a la policia que venien de Libèria i volien asil polític. Van aconseguir accés a Espanya i van instal·lar-se a Bilbao, on Càritas va donar una feina al pare. Allà va néixer Iñaki Williams. Vuit anys després, el 2002, a Pamplona, on la família es va instal·lar a la recerca de més oportunitats, va néixer el Nico.

Arrotxapea, un barri de classe treballadora

Com Lamine Yamal a Rocafonda, el petit dels Williams va criar-se en un entorn humil. Arrotxapea és un barri de classe treballadora de Pamplona on els Williams vivien en un habitatge social. El Fèlix, el pare, va fer feina de pastor, va netejar en una obra i fins i tot, en quedar-se a l'atur, va haver de marxar a Londres a treballar. A Pamplona, Maria Arthuer, la mare, combinava tres feines per intentar donar la millor vida possible als seus fills. La falta de presència paterna a casa va fer que l'Iñaki fos com un segon pare per al Nico. El dutxava i el portava a l'escola i a entrenar. El petit dels Williams jugava al planter de l'Osasuna i ja destacava per la seva velocitat i habilitat amb la pilota als peus.

La vida va començar a canviar per als Williams quan, amb 16 anys, l'Iñaki va fitxar per l'Athletic Club. El Nico, que en tenia 8, seguia a Pamplona amb la seva mare perquè el pare era a Londres treballant. Tres anys després, l'Athletic també va fitxar el Nico i tota la família va traslladar-se a Bilbao. El 2014, quan va debutar amb el primer equip biscaí, l'Iñaki va trucar al seu pare i va dir-li que tornés de Londres. Van instal·lar-se en una casa i, amb tots quatre vivint a Bilbao, els pares van explicar als fills la seva història. De petits, per estalviar-los patiment, els deien que havien vingut des de Ghana en avió. La revelació va ser un xoc per als germans. En aquell moment van adonar-se de la sort que havien tingut.

Nico Williams, un futbolista singular

Seguint els passos del seu germà gran, el Nico s'ha anat fent un lloc al panorama futbolístic. Va debutar amb l'Athletic el 2021 i ha anat guanyant importància fins a convertir-se en el millor jugador de l'equip. El seu rendiment amb els bilbaïns i a l'Eurocopa ha despertat l'interès dels clubs més grans d'Europa, entre els quals el Barça, que busca la manera de pagar una clàusula de rescissió de 58 milions d'euros.

La seva història de vida ha convertit els germans Williams en uns futbolistes singulars. Tant l'Iñaki com el Nico han viscut episodis racistes durant la seva trajectòria. Per exemple, amb aficionats que imitaven sorolls de micos a les grades. En unes declaracions a la premsa posteriors a la semifinal contra França, el Nico va recordar que "ningú neix sent racista" i que "cal educar les persones".

Ara, la vida de Nico Williams ja ha canviat per sempre. Com ell ha explicat diverses vegades, ser un futbolista famós el protegeix de les burles i les faltes de respecte. Així i tot, és conscient que des de la seva posició de privilegi pot actuar per canviar la mentalitat de la societat. El seu èxit, com el de Lamine Yamal, també és un èxit de les famílies humils i treballadores, que demostren que el futbol posa cadascú al lloc que mereix independentment del seu origen.