La Muntanyesa o quan amb 'galàctics' com Verdú i Sergio García no n'hi ha prou per mantenir-se a Tercera

És diumenge, fa molta calor i a la mitja part els nens del Sants surten a jugar a la gespa, però encara gaudiran més quan els regui, per fer-los fora, el raig dels aspersors, per sobre del qual es dibuixa un magnífic arc de Sant Martí. Res fa pensar, en aquesta tarda familiar, última jornada de Tercera Divisió, en la qual ni els locals ni la Muntanyesa es juguen res, que dins aquell humil camp de futbol es concentren les aventures d'exgolejadors al Mundial de Mèxic, d'exjugadors del planter del Barça que van brillar a Primera o d'un central forjat al Vietnam, a Bolívia i reconvertit en model a Indonèsia quan no va poder fer-ho com a jugador.

Però aquestes històries, totes, eren al vestidor de la Muntanyesa, un equip especial, però no només per haver aconseguit que dos gats vells de Primera com Sergio García i Joan Verdú, excompanys a l'Espanyol, hagin decidit, als seus 38 anys, apostar per ells a Tercera. Tampoc només perquè ni tan sols amb ells hagin aconseguit evitar ser els cuers destacats de la categoria, amb 16 punts, només dues victòries en 30 partits, 15 gols a favor i 49 en contra. És especial, sobretot, perquè, malgrat això, una desena d'aficionats es planten a l'última jornada, cerveses en mà, a animar l'equip amb timbal, megàfon i crits a ple pulmó, saluden amb petons el president (i jugador, i ex director esportiu) i li canten: "Paga una ronda, Pedrito, paga una ronda!"

En realitat, a Pedrito García Delgado li van deixar de dir Pedrito al planter del Barça quan va arribar Pedro Rodríguez, el canari que va acabar triomfant al primer equip i que, com que era més jove, es va quedar amb el diminutiu. Té bons records de Tito Vilanova, que va apostar per ell, i també de Pep Guardiola, que no ho va veure tan clar. "Sempre anaven de cara", diu el colomenc de 36 anys, que durant dues jornades va ser, a la vegada, director esportiu, jugador i president de la Muntanyesa. "Crec que no ha passat mai en la història del futbol semiprofessional", apunta aquest rodamon, que després de tornar al Barça com a vigilant de seguretat (lloc que alternava amb el Terrassa) ha acabat instal·lant-se a la Muntanyesa com si fos casa seva. "Vaig decidir dedicar-me del tot al club", explica mentre esquiva els aspersors que el persegueixen a ell, i al periodista, pocs minuts abans de començar el partit a prop de la banqueta. Gramenet, Burgos, Maonès, Palència, Prat, Santboià... han nodrit el currículum del ja ex mitjapunta i ara directiu.

"Hem tingut molt bona plantilla, però de vegades els noms no guanyen", resumeix sense entrar en gaires més detalls sobre com un equip amb dos jugadors que han sigut importants a Primera pot no aconseguir ni tan sols mantenir-se a Tercera. A Sergio García, que ha jugat 8 partits i ha fet tres gols, l'han perseguit les lesions. De Verdú, amb qui tothom vol fer-se una foto després del partit, tots en destaquen el compromís. "Jo intentava sortir d'una lesió, el Sergio em va convèncer una miqueta; amb la pandèmia pel mig es complicava sortir fora", relata Verdú a l'ARA, que es recuperava de problemes als creuats quan va decidir deixar la lliga xinesa per fer cap a la Muntanyesa, una arribada que va tenir un gran ressò als mitjans. Físicament, s'ha recuperat, però el descens "ha sigut dur", reconeix. Verdú, nascut a Barcelona l'any 1983, va jugar 261 partits a Primera, en els quals va fer 34 gols i 23 assistències, i algunes de les seves millors temporades van coincidir amb la consolidació de Sergio García, absent davant el Sants, a l'atac de l'Espanyol. Cap dels dos seguirà a la Muntanyesa.

Els vells coneguts no acaben dins l'onze de la Muntanyesa, que es va reforçar al març amb un central, Bidari García, que ha jugat en set països diferents, entre els quals el Vietnam o Bolívia, i que va arribar a fer de model a Indonèsia perquè la lliga no començava per sotracs polítics, tal com va explicar la revista Panenka. També a la banqueta: el tècnic, un experimentat Ramon Calderé, va arribar al febrer com a revulsiu per canviar el curs de l'equip. Però tampoc va funcionar l'experiència d'aquest home, que, com a jugador, va arribar al Barça i fins i tot va fer dos gols al Mundial de Mèxic 86.

"Verdú ha sigut un exemple, però no hem dominat el joc en cap de les dues àrees", diu Calderé, que recorda "errors increïbles" a la defensa i falta de gol a l'atac. Al novembre van fitxar Lele, un davanter que va arribar a deixar el futbol per dedicar-se al culturisme, en què va ser campió de Catalunya, i que resulta que també és cunyat de Sergio García. "El tema arbitral també ens ha fet mal", afegeix Calderé, que no vol en cap cas que serveixi com a justificació. Com a tècnic, malgrat la insistència, Calderé mai no ha arribat a passar de Segona B. Ha aconseguit, això sí, sis ascensos i quatre títols en els seus 24 anys de carrera, resumeix. "No et negaré que m'hauria agradat arribar a Segona. Vaig anar a Bèlgica, vaig anar a Ceuta, ho he intentat. No ha pogut ser, però no he perdut la passió per aquest esport", reflexiona amb amabilitat i veu ronca.