La passió pel futbol a l’Argentina: història, amor i fe

Buenos Aires (Argentina)En el llibre El fútbol a sol y sombra (1995), l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano es preguntava: “¿En què s’assembla el futbol a Déu?” I responia: “En la devoció que li tenen molts creients i en la desconfiança que li tenen molts intel·lectuals”. La devoció sola es quedaria curta si haguéssim de descriure el que, a unes hores de la final del Mundial de Qatar, s’està vivint a la ciutat de Buenos Aires. L’afició creu cegament en la selecció argentina, que jugarà diumenge contra França després de classificar-se, dimarts passat, en un partit plàcid contra Croàcia, amb un gol de Messi i dos de Julián Álvarez, el “nene” que adorava Messi quan aprenia a jugar a futbol.

La festa de dimarts a l’Obelisco –monument on se celebren les victòries futbolístiques– va durar fins tard a la matinada, tot i que el partit havia acabat a quarts de sis de la tarda. Amb banderes, trompetes i batucades, la gent saltava, ballava i corejava els càntics que s’han popularitzat aquest Mundial. També hi havia qui s’enfilava en semàfors, marquesines d’autobús i fins i tot al pal de la bandera nacional que oneja a la cruïlla entre 9 de Julio i Corrientes, dues de les artèries principals de la ciutat, tallades per la celebració.

El patriotisme futbolístic de l’Argentina no és gratuït: té components històrics i socioculturals que cal desgranar per comprendre un sentiment que, des d’altres punts del planeta, pot ser jutjat com un simple fenomen irracional. Tot comença als anys vint del segle passat, quan la revista El Gráfico, que venia uns 300.000 exemplars setmanals, distingeix per primera vegada el futbol rioplatense del futbol anglès: “Es comença a pensar el futbol argentí com una marca particular, amb la gambeta (driblatge) com a element característic”, explica a l'ARA el doctor en antropologia social de la Universidad Nacional de San Martín, José Garriga Zucal.

El futbol arriba al seu màxim exponent en el Mundial del 1986

A partir de llavors, en el futbol nacional es fa present una “argentinitat” que arriba al seu màxim exponent amb els dos gols que Diego Armando Maradona marca contra Anglaterra al Mundial de Mèxic, el 1986. “Només havien passat quatre anys des de la guerra de les Malvines, la ferida continuava oberta al país… i Maradona marca dos gols als anglesos”. Un d’ells, la històrica “mà de Déu”, que exemplifica l’altre element indispensable del futbol argentí: la picardia “criolla”.

En el 40è aniversari de la guerra i en el primer Mundial sense “el Diego”, la invocació a Maradona aquests dies és constant. Segons l’afició, està acompanyant la selecció –i més concretament, Messi– des del cel. Hi ha un component gairebé místic en la manera de viure el futbol a l’Argentina: “Es viu com una cosa sagrada. No es tracta de religió, però sí d’allò que va més enllà de la vida terrenal”, diu Garriga. D’aquí es deriva una tendència a la superstició (o a la màgia) que es tradueix en les cábalas: rituals que se segueixen per donar sort a l’equip propi. Hi ha qui es troba sempre amb les mateixes persones per veure els partits, qui posa fotografies de l’equip rival al congelador, o el cas del seleccionador Carlos Bilardo, que en el Mundial del 86 va prohibir als jugadors menjar pollastre durant el torneig. La Copa del Món, aquell any, la va alçar la selecció argentina.

“Les cábalas tenen a veure amb el fet que els argentins ens considerem actors, i no espectadors, del joc. D’alguna manera, creiem que l’alè que donem al nostre equip incidirà en el que passi al camp”. La fidelitat i el fervor són els valors dominants en l’afició argentina, considerada per a molts com la millor del món. Aquesta autorrepresentació, exportada amb èxit, també els “obliga” a animar durant els 90 minuts de partit, i a celebrar les victòries o a plorar les derrotes com si s’hagués d’acabar el món. “És part de la nostra identitat”, assegura Garriga. “Però no som ximples”, alerta: “Ningú es pensava que si guanyàvem Holanda baixaria la inflació. Simplement és que les coses festives poden deixar en suspens una estona els aspectes conjunturals: el moment en què guanya el teu equip és de felicitat màxima. L’endemà el país estarà igual, però no per això renunciarem al gaudi del futbol”.

Passa igual amb les qüestions ètiques entorn del Mundial: a Europa, han estat motiu suficient perquè moltes persones fessin boicot al torneig, mentre que a l’Argentina no ha existit aquest corrent. Garriga explica que el país viu aquesta qüestió sabent-se secundari en l’ordre internacional, i reivindica la praxi de Maradona, que va aprofitar la visibilitat que li va atorgar el futbol per criticar obertament la FIFA i els poderosos.

El lideratge de Leo Messi

Sobre el lideratge de Messi, que té l’afició enamorada amb un caràcter més desafiant que mai, hi ha consens que és un personatge menys qüestionable que Maradona, tot i que “el gordo”, com li diuen carinyosament, sempre serà incomparable. “Messi té una lògica d’humilitat que ens interpel·la”, i també es valora el vincle que ha mantingut amb la seva Rosario natal, on passa les festes Nadal malgrat que fa anys que no hi viu. En la construcció de l’ídol popular, diu Garriga, són essencials els valors que tenen a veure amb la nació i amb el que s’estima col·lectivament: l’Argentina, la família i els amics. I tot això Messi ho encarna amb genuïnitat.