Messi fa realitat tots els seus somnis regnant en una final de Mundial per recordar

BarcelonaDesprés de tants anys repartint alegria amb el seu futbol, finalment Messi és l'home més feliç del món. El menut geni ha deixat per al final de la seva carrera el repte més gran, guanyar la copa que més desitjava. I ho ha fet als penals, patint de valent després d'un partit que serà recordat durant anys i panys (3-3). La copa que els argentins havien guanyat per darrer cop fa 36 anys, quan Messi encara ni havia nascut, torna a Buenos Aires. L'equip de Lionel Scaloni es cosirà a la samarreta la tercera estrella després de derrotar França en una final que semblava ballada a ritme de tango, cúmbia i bandoneó, fins que Mbappé ha empatat amb tres gols per donar emoció a un partit que semblava dictat per a sentència. Ha tocat esperar fins als penals, amb una aturada del Dibu Martínez i un heroi inesperat, Montiel, marcant l'últim penal per donar el tret de sortida a la festa argentina.

Els argentins semblen destinats a patir sempre, però els ha valgut la pena. Si fa vuit anys els van tremolar les cames a la final jugada a Rio de Janeiro, a Doha han pispat a França la corona de campions per posar-la al cap de Lionel Messi. El triomf d'un equip que va començar perdent contra els saudites i va anar fent fort a cada partit fins a patir de valent contra els francesos a la final. L'equip de Deschamps, que no havia xutat entre els tres pals durant 80 minuts, ha recuperat la grandeur amb dos gols de Kylian Mbappé en dos minuts, només per acabar amb el cor trencat als penals després d'haver marcat un tercer. I un quart a la tanda de penals. Sense Mbappé, aquesta França no hauria arribat tan lluny. Sense Messi, els argentins no serien campions. Ha estat la final dels futbolistes, tot i el paper ben galdós de l'emir del Qatar i el president de França per sortir a la foto a la cerimònia d'entrega de trofeus. El futbol, joc que emociona, és un negoci que atrau voltors i polítics que no pensen en l'esport. Però el joc pertany a jugadors com Messi i Mbappé. Com a resum d'aquest Mundial, un fabulós espectacle esportiu ha acabat amb l'Emir local negant-se a donar la mà a la quarta àrbitre del partit, ja que era una dona.

Milions d'argentins, mentre intenten empescar-se la forma d'arribar a final de mes i lluitar contra la inflació, podran recordar on eren quan Messi va batre França a la pròrroga amb una pilota que semblava que no entraria. O quan eren quan Montiel va marcar aquell darrer penal. La videotrucada amb els pares, l'abraçada amb l'àvia, el petó sota una pluja de papers de colors. El futbol, malgrat tot, segueix emocionant per tot el que passa sobre la gespa. I la final s'ha jugat tal com l'han volgut Messi i els seus amics. Més que un equip, aquesta Argentina sembla una colla d'amics. Un equip que emociona els argentins. I també persones de mig planeta, entre ells mig Catalunya, que han fet de Messi un dels seus, han posat la seva foto de fons de pantalla, en carpetes i a les parets com si fos un familiar més o un sant patró. Messi ha repartit gols i alegria durant més de dues dècades, però carregava la creu de no haver guanyat mai cap Mundial, una competició si voleu il·lògica, ja que en set partits t'hi jugues la feina de quatre anys.

Durant anys, Messi semblava destinat a combatre amb l'ombra de Maradona, l'heroi del 1986. I en el primer Mundial sense Maradona, l'Argentina li ha dedicat el triomf. Com si fos una manera d'indicar que no cal comparar ni discutir, quan pots gaudir dels dos astres. La foto de Messi amb la copa, besant-la amb una túnica àrab que li han entaforat al podi, serà posada als cafès de San Telmo i Boedo al costat de la de Maradona del 1986. Cada cop que l'Argentina guanya, ho fa dins del terreny de joc per donar joia a un poble que pateix als carrers, a la cua dels bancs o dels aeroports, quan toca marxa de casa per anar a buscar una vida millor. El Mundial més tacat i més brut en els despatxos ha premiat un jugador que segueix jugant com si fos un nen. Com en aquells vídeos en VHS on no aixecava un pam del terra i ja burlava rivals en camps de terra de Rosario.

La raó deia que França, que buscava ser la tercera selecció capaç de revalidar el títol, era favorita. Poc li importava, això, a l'Argentina. Scaloni, heroi per accident, el tècnic que viu a Mallorca i havia de dirigir la selecció en dos partits amistosos i s'ha acabat quedant en el càrrec, ha aixecat un equip que sap jugar, patir i adaptar-se als guions. On els veterans, com Messi, sumen aliats en joves com Julián Álvarez o Enzo Fernández. I de fet, Scaloni ha sorprès d'entrada fent jugar Ángel Di Maria per l'esquerra, maniobra guanyadora, ja que cada atac d'aquest davanter que juga com si fos en un carrer de Rosario ha mortificat Ousmane Dembélé. El jugador del Barça ha comès un penal de passerell sobre Di Maria als 23 minuts que ha permès a Messi batre Lloris. Mira que en el passat havia fallat alguns penals clau, però el més important no l'ha fallat. Pocs minuts després, Messi l'ha tocat amb suavitat iniciant una contra on Di Maria ha fet el 2-0. Alguna cosa deu tenir, Rosario, perquè dos dels seus fills marquin a la final.

Deschamps, veient la seva selecció convertida en una joguina trencada, ha fet un doble canvi al minut 40 de la primera part. Ha tret Giroud, que no havia tocat pilota, i Dembélé, que semblava un quintacolumnista treballant a favor dels argentins. Però l'Argentina estava llegint millor el partit. Mbappé ni participava. La millor manera de desactivar els millors jugadors és que no els arribi la pilota. L'Argentina ho ha fet amb Mbappé. Messi, en canvi, era a tot arreu, jugant rodejat de jugadors que l'entenen i s'ofereixen. El futbol, dinàmica de l'impensat, espai on la ciència i les supersticions comparteixen taula, tenia reservat per a Messi un final de carrera de novel·la. Un final feliç. A la primera part, Di Maria ja plorava emocionat amb el seu gol. I França caminava sense rumb. Però era tot just el primer acte d'una final esbojarrada.

Reacció francesa

A la segona part, l'equip de Deschamps ha intentat aixecar el partit amb Thuram, el fill del campió del món el 1998, i Kolo Muani, un actor secundari de luxe. Com que no passava res, ha acabat de cremar les naus traient del camp un Griezmann poc afortunat i posant-hi Coman i Camavinga. Li ha funcionat. En gairebé la primera errada defensiva argentina, Otamendi ha fet un penal transformat per Mbappé. I 60 segons després Coman ha pispat la pilota a Messi i ha permès a Mbappé fer el gol de l’empat. Dos minuts històrics, dramàtics, en què, de sobte, Mbappé recuperava la corona de rei del futbol que ja estaven posant al cap de Messi. França, com si fos boxa, tenia l'Argentina contra les cordes. L’equip de Scaloni ha sobreviscut com a pogut fins a la pròrroga, pensant a guanyar temps per poder aixecar-se de nou. Mbappé, qui sembla destinat a regnar quan Messi ja no hi sigui, ha fet trontollar el somni dels argentins en un final de partit on ha demostrat el seu gen competitiu.

Però el somni d'aquell nen de Rosario s'ha fet realitat ara que és pare de família. El Mundial de Qatar, torneig d'extrems, serà recordat per la foscor fora dels terrenys de joc i la llum de Messi a dins. Un gol a la pròrroga de l'exblaugrana, pescant un rebuig de Lloris per marcar el 3-2, semblava posar el punt final al partit, però a quatre minuts per al final Montiel ha comès unes mans, cosa que ha permès a Mbappé empatar i firmar el seu hat-trick.Si Messi ja tenia set gols, Mbappé en tenia vuit. El francès tornava cada cop argentí, desafiant. La final s'havia de decidir als penals, ja que en la darrera jugada del partit el Dibu Martínez, el porter que va marxar a Europa amb 17 anys per buscar-se la vida, com tants compatriotes, ha fet una aturada prodigiosa a Kolo Muani. I als penals, fent una aturada a Coman que ha començat a significar el final dels francesos. Com el 2006, França ha perdut un Mundial als penals. I els argentins han tocat el cel sense fallar cap penal. El darrer, obra de Montiel, un dels jugadors més tímids de l'equip.

Un cop la pilota ha tocat la xarxa, ha començat la festa argentina. La festa de Messi. Ningú ho mereixia més que ell. De Bangladesh a Nàpols, de Buenos Aires a Barcelona, milions de persones s'han trobat davant d'una pantalla somrient al veure Messi content. La felicitat que ell ha repartit durant tants anys ara és seva.